El món de les valentes

Des del cotxet estant, tot passejant pel parc, la Nara es mira sa mare amb ulls curiosos, expressius, espurnejants. No té ni tres setmanes de vida, i tothom li diu ja que ha nascut predestinada a ser actriu, però la Judit s’hi resisteix: sa filla serà el que ella vulgui ser!

Encara no se sap avenir que naixés el mateix dia que l’àvia Teresa hauria fet cent anys. L’àvia havia patit molt. Va perdre mitja família a la guerra, i després va passar quaranta anys de dictadura. No va poder votar fins a tocar de la jubilació, tot i que havien implantat el sufragi femení poc abans de fer els divuit. I només va poder triar senyors... A més de tirar endavant junt amb l’avi l’adrogueria al poble, va fer grans els fills gairebé sola, perquè això els homes no ho feien llavors. Per això només a la nena, la Roser, li va ensenyar les feines de la llar. Per què n’havia de saber, son germà gran?

La Roser, l’àvia de la Nara, no va estar de sort. El seu marit era un podrit que l’enganyava –fins i tot li havia aixecat la mà, tot i que res comparat amb algunes amigues a qui picaven–, i la va abandonar amb la Judit encara al ventre. Abans no estava ben vist als pobles això de ser mare soltera, així que va haver d’emigrar per criar-la a la ciutat, on va malviure tenint cura de gent gran i fregant escales.

La Judit n’està molt de sa mare, i l’a- juda amb el seu sou de cambrera. Això sí, en un pub on el company de barra cobra més, i cada dia s’ha de sentir dir tot d’impertinències dels clients... això quan no s’hi refreguen. Ella somia que sa filla no hagi de viure el mateix que aquesta nissaga de valentes, i simplement pugui realitzar-se sense tenir-ho més difícil per ser dona. I confia que no hagi de viure un segle més per veure-ho. Mentre hi rumia, la Nara s’ha adormit. Ara somia en els angelets, però d’aquí a pocs anys somiarà a menjar-se el món.