La no guerra de símbols

Mai han volgut mesurar forces, ni a les urnes, ni al carrer. Per això mai entraran en una guerra de símbols, prefereixen jugar a la destrucció dels del contrari. Saben perfectament que el carrer és de tots i que cadascun de nosaltres tenim la llibertat d’expressar-nos-hi com vulguem sota els barems del respecte. Però, bàsicament, tenen por. Diria que terror. Perdre. Aquest és el seu temor. Jugar net i perdre. Ni gosen intentar-ho. Per això actuen amb nocturnitat, amb passamuntanyes, amenaçant amb ganivets, com va passar dimarts a la nit a Verges. Amb violència verbal i física. I amb una sensació d’impunitat sense precedents. “A mi ja m’han identificat diverses vegades. Aviseu els Mossos si voleu”, deia un d’aquests delinqüents, segons expliquen els testimonis. Tot plegat, amb ganes de generar un sentiment d’impotència entre l’independentisme. No busquen la victòria, sinó que al bàndol contrari es desisteixi d’obtenir-la. Que la revolta dels somriures perdi els nervis davant les seves provocacions. Busquen excuses per culpar-nos d’un ambient violent, busquen motius per desacreditar-nos. En som plenament conscients i la resposta de l’independentisme està sent exemplar. A cada llaç groc arrencat, n’apareixen deu més. Cada estelada esparracada és reposada. També cada creu groga (tot i que això de les creus sempre ho he trobat innecessàriament tètric). No s’entra en les seves provocacions, no es responen les seves intimidacions físiques i verbals, les seves agressions només tenen resposta als jutjats. I això és exemplar i és com ha de ser. Nosaltres tenim símbols per enarborar, tenim ganes d’exercir la nostra llibertat d’expressió, volem donar suport als nostres presos polítics i exiliats. I ho fem al carrer i ho seguirem fent, mal els pesi. Però malgrat aquesta resistència rotunda, aquesta persistència ferma, aquesta voluntat inexpugnable... No n’hi ha prou. S’ha de posar fi a aquesta impunitat amb la qual campa el feixisme. Cal posar sobre la taula tots els recursos policials i judicials. Cal parar els peus a aquests delinqüents. I, fins ara, la pressió policial està sent nul·la, o almenys això és el que sembla. En canvi, investigacions a tort i a dret contra membres dels CDR per manifestar-se sense un bri de violència, sense passamuntanyes i sense ganivets. Aquí hi ha alguna cosa que grinyola de manera massa evident.