Commemoració

Escriure el que faré deu ser abso­lu­ta­ment incor­recte, però estic abso­lu­ta­ment en des­a­cord amb la com­me­mo­ració de l’ani­ver­sari dels atemp­tats del 17-A. Tal­ment, una jor­nada per recor­dar, però des de la soci­e­tat civil i sense presència d’aquells que només es mogue­ren per sor­tir a la foto­gra­fia. El pro­per cap de set­mana recor­da­rem la pròpia fra­gi­li­tat i, a la vegada, la gran capa­ci­tat cata­lana de soli­da­ri­tat col·lec­tiva. Som on som i pot­ser el millor ani­ver­sari seria pro­moure cinc minuts de silenci davant tots els ajun­ta­ments del país. El record ofi­cial és sobrer.

A part d’això, no puc enten­dre un nou desem­bar­ca­ment de polítics de tots colors quan les dues per­so­nes que diri­gi­ren, amb molt encert, la recu­pe­ració de la tran­quil·litat ciu­ta­dana i posa­ren fi al momen­tani perill ter­ro­rista, el con­se­ller d’inte­rior Forn i el major dels Mos­sos Tra­pero, avui són a la presó o impu­tats per delicte de sedició. Quin des­propòsit!, par­lar del perill ter­ro­rista i per­se­guir els que demos­tra­ren la màxima eficàcia en com­ba­tre’l.

La mati­nada del 18-A davant casa meva els Mos­sos havien esta­blert un con­trol. Quan vaig sor­tir, vaig donar la mà als tres homes armats que eren a la vorera del meu cantó; era el reco­nei­xe­ment a uns agents de l’ordre que s’havien gua­nyat el res­pecte de la ciu­ta­da­nia. Una altra poli­cia era pos­si­ble... i un parell de mesos després els pio­lins demos­tra­ven que tot havia estat un miratge.

L’ani­ver­sari coin­ci­deix amb el conei­xe­ment de noves pre­gun­tes sense res­pos­tes de l’atemp­tat i amb els dub­tes de deter­mi­na­des actu­a­ci­ons de la Guàrdia Civil i el CNI. Remem­brar: què i com? No aniré a cap com­me­mo­ració, però si hi anés tin­dria clar a qui xiu­la­ria.