Populismes

Quasi sempre, les elits –econòmiques, polítiques, mediàtiques i de la resta d’aparells de l’Estat– associen els populismes a una persona o a unes idees, estigmatitzant-les i ridiculitzant-les, sense entrar mai a analitzar les raons de fons de la seva aparició. És el que han fet sempre amb els moviments o les idees que han posat en qüestió l’statu quo econòmic –l’economia capitalista– o polític –les democràcies limitades i autoritàries (o les dictadures quan convenia)–.

El keynesianisme, l’herència del New Deal als EUA, la reconstrucció després de la II Guerra Mundial, el pacte socialdemòcrata a l’Europa més democràtica formalment, van propiciar el que s’ha anomenat l’edat d’or del capitalisme occidental, que a davant hi tenia la revolució soviètica i les seves conseqüències en els països de l’est d’Europa. Aquest model entra en crisi a partir dels anys setanta del segle passat per raons diverses però per una causa essencial: l’augment de la força sindical dels treballadors i de la lluita de classes fa disminuir la taxa de benefici i, en conseqüència, la inversió i el creixement de l’economia.

La reacció del capitalisme i les seves elits és la implementació d’un nou model basat en la globalització i el pes creixent de les finances en l’economia. S’entra a l’era del capitalisme neoliberal que, curiosament, en molts casos serà implementat i gestionat per les restes de la socialdemocràcia a Europa (Mitterrand i el PSF a França, Blair i el nou laborisme al Regne Unit, Jacques Delors a la UE, etc.) o pel nou Partit Demòcrata de Clinton als EUA: el que Nancy Fraser n’ha dit el “neoliberalisme progressista”. Uns grups que duen a terme unes polítiques econòmiques i socials regressives, tot acompanyant-ho d’unes polítiques sobre els drets individuals (només) aparentment progressistes. Aquest capitalisme neoliberal ha afectat molt negativament, dramàticament en molts casos, les classes treballadores i també àmplies capes de les classes populars i mitjanes. És en aquest context que cal entendre, en gran mesura, els anomenats populismes: com la revolta d’aquestes classes contra el capitalisme neoliberal i contra les forces polítiques que l’han imposat, entre les quals, en massa casos, es troben algunes que anteriorment s’havien considerat d’esquerres. A partir d’aquí, i per altres raons més pròpies de cada país, és com es poden entendre, crec, fenòmens com el Brexit, la victòria de Trump, que Le Pen arribés a la segona volta de les eleccions presidencials, el nou govern italià, etc.

En alguns casos, les formes d’aquesta revolta –carregant els neulers a immigrants, musulmans, negres, etc.– són totalment discutibles. Tanmateix, ningú es pot creure que tota la gent que va votar pel Brexit, per Trump, per Le Pen o pel nou govern italià siguin racistes, xenòfobs, islamòfobs o feixistes. És un recurs fals i massa fàcil. I des de l’esquerra realment anticapitalista el que caldria fer és seduir-los en lloc d’acusar-los. Cal donar-los una alternativa, donant credibilitat a les seves queixes, cercant les verdaderes causes dels seus problemes i proposant una estratègia alternativa per a solucionar-los-els.