Un mes que serà història

Recordo el primer acte de violència extrema que vaig veure quan era petit. Un guàrdia de les vies del tren de la Renfe va apallissar un jove perquè va travessar les vies quan hi havia la barrera abaixada. Això passava a la travessia del carril, actual carrer Santa Eugènia de Girona. Em va impactar la violència de l’uniformat perquè, encara que el noi va passar una barrera abaixada, el cert és que el tren ni tan sols es veia a venir. Va ser un pur acte d’afirmació de l’autoritat que creia tenir aquell guàrdia de vies, que va aprofitar per deixar-se anar i fer-li pagar, al jove, els problemes que devia tenir a casa o per arribar a final de mes. Poc després, amb el viaducte, es va acabar la barrera del tren i aquells guàrdies que vigilaven no sé ben bé què. L’1 d’octubre vaig veure en l’actuació d’alguns guàrdies i policies la frustració d’aquell guàrdia de les vies del tren de la meva infància. Certament ens parlaran que rebien ordres. Vinga, va! Segur que entre tots aquells agents hi havia molta gent que feia la seva feina, però aquells dies els que bramaven “a por ellos” es van deixar anar i van treure les seves frustracions contra la bona gent que volia votar i protegia els col·legis electorals. Van ser dies que ho van canviar tot. Hi afegeixo la càrrega emocional de l’atemptat de Barcelona i Cambrils, però l’1 d’octubre va ser un dia que passarà a la història del poble de Catalunya. No sé com ens en sortirem de la situació i, sí, fa por la violència que hi pot haver, superior a la que vam contemplar i patir ara farà un any. Però el cert és que vivim dies històrics i d’aquí a molts anys tot això que ara ens sembla tan llarg serà estudiat a les escoles i recordat per la gent que vindrà després de nosaltres. No sé com acabarà, però puc assegurar que el mes d’octubre del 2017 serà històric. De com el venguin aquest mes, aquest any, els llibres de text d’aquí a força dècades, serà qüestió de si les aspiracions catalanes s’han acomplert o de si Catalunya és encara una regió espanyola.