Embastats

Davant el primer aniversari dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils ha rebrotat la pregunta que ja ens havíem formulat els dies posteriors a l’acció criminal, la pregunta que es fan també a París o a Londres en situacions aproximades: com és que uns joves en aparença integrats, que van a escola o tenen una feina més o menys segura –“que parlen català”, en el cas que ens ocupa– es deixen entabanar per un imam sanguinari o pels missatges carregats amb bala i odi segregats a través de les “xarxes”? La resposta no es veu enlloc, potser perquè la pregunta està mal formulada o perquè és massa restrictiva. Sense arribar tan lluny jo els podria presentar gent jove, gent gran i gent que considero amics que un dia eren d’una manera i l’endemà eren d’una altra molt diferent perquè algun agent extern o intern els ha fet ballar el cap. Pacients que s’han tornat irascibles, tolerants que ho engegarien tot a rodar, pacífics que en una situació determinada agafarien les armes o aquell amic que havent militat sempre a l’esquerra ara s’ha adherit a un partit d’extrema dreta. En tinc un altre que ho deixat tot per seguir un guru inquietant. I han anat a l’escola. I parlen català. De casos en la direcció contrària –de violents i irascibles a pacients i tolerants, de l’extrema dreta a l’esquerra– no en sabria aportar cap. N’hi deu haver, perquè hi ha de tot, però no en tinc a mà. Ja hi rumiaré. De moment hem de concloure que només estem embastats: tu, vostè i jo. Parlo de l’espècie humana, ja m’entenen. I del sistema de convivència que ens hem muntat. La democràcia és l’ideal però així que presenta qualsevol incomoditat sorgeix la pulsió autoritària, més atractiva perquè és més forta, més simple i no fa rumiar tant. Com que situem l’origen de la democràcia a la Grècia antiga ens fem la il·lusió que està molt rodada i assentada. La democràcia, com l’escolarització general obligatòria, és cosa de quatre dies i, en conseqüència, un cos estrany que el cos treballat en segles d’obscurantisme rebutja d’entrada. Si persones fetes i refetes que han anat a col·legi amb mi s’han tornat mig ximples, què no ha de passar amb joves mal·leables i manejables? O no tan joves, si parlem dels seus mentors.

S’han programat actes per recordar les víctimes dels atemptats d’avui fa un any. Una olla: uns que són refractaris a assistir-hi per la presència d’aquell o d’aquell altre; aquell o aquell altre que hi assisteix per lluir-se i recaptar vots o prestigi; els que hi barregen el “procés”, en favor o en contra; els que van fer front als comandos i els van desarticular, a presó o encausats... I les víctimes? Una altra pregunta: cal una manifestació al carrer? Estaríem millor a casa en silenci i fent examen de consciència, i tot i així...