Fàcil

Vidiadhar Surajprasad Naipaul tenia un nom tan llarg que la gent li deia Vidia. I en els seus llibres, signava V.S. Naipaul, que era una bona manera d’estalviar espai i d’estalviar problemes a editors, maquetistes, llibreters i lectors. Però ara que ha mort, a les notícies que he llegit sobre ell li han posat el nom sencer: una bona manera que la persona que ho ha escrit demostri que ella sí que en sap i que, de passada, s’estalviï d’haver de pensar una ratlla més. En general, però, quan en parlàvem, els que el llegíem dèiem: “En Naipaul.” Més que res, perquè ningú d’aquesta banda de món pot dir Vidiadhar Surajprasad Naipaul i, després, voler convèncer els qui l’escolten que és (que era) un novel·lista fàcil de llegir i d’entendre. I és que avui, tant si es tracta de dir un nom, com de recomanar un llibre o qualsevol altra cosa, si no sembla fàcil, millor que la persona que en vol parlar no s’hi posi. Que en aquest món perquè et facin cas t’han de captar a la primera. La vida esdevé molt més entenedora així, quan és planera i senzilla. D’aquí l’èxit de les religions, del marxisme i dels filòsofs a les tertúlies. Contribuint a fer que tot plegat estigui sempre a un nivell prou elemental, hi ha, a més, milers de persones disposades a escurçar tots els noms llargs o a dir que aprendre anglès o el que sigui no costa gaire. A favor seu tenen també les targetes, els mòbils, les Apps i totes les grans companyies, que, com que hi ha massa noms repetits, ho fan fàcil fent que ens identifiquem amb una contrasenya o amb un codi. Em recorden l’exèrcit en els campaments d’abans: la primera cosa que feia era canviar el nom dels reclutes per un número. Sí, a Espanya, l’exèrcit ho ha fet també sempre tot molt senzill. No és estrany, doncs, que ara fa uns dies a Estònia se’ls disparés aquell míssil.