L'adjectiu de la (seva) democràcia

Quan els mitjans parlen dels referèndums per a la sobirania del país, com deia aquell, ells esdevenen el missatge: cada periòdic, ràdio, canal televisiu es retrata, posa en evidència el parti pris a favor o en contra, respecte a la iniciativa popular que pretén discernir sobre el futur de Catalunya. Sembla –semblaria, si no tinguéssim en compte aquesta posició ideològica prèvia– que una consulta democràtica no hauria de provocar cap reticència a ningú que afirma ser... demòcrata, que és del que tots, tots, presumeixen. On rau, doncs, la contradicció? En l'adjectiu! El concepte «democràcia», en la pràctica ens diu poc; han existit democràcies que han contingut oficialment esclaus; o de més recents i modernes que no han permès el vot femení... Per il·luminar-les cal l'adjectiu: democràcia «grega», democràcies «vuitcentistes», etcètera. A vegades ni l'adjectiu no ajuda gaire: democràcia «presidencialista», «representativa», «orgànica»... Quant als referèndums organitzats a Catalunya a què ens referíem més amunt, per fer-los explicables, lògics... en cal un, d'adjectiu, que és inequívoc: «espanyol/a», ço és, hom projecta els referèndums dins del règim democràtic «espanyol». Si no tenim present en tota hora i en tot moment que vivim immergits en democràcia «espanyola», pot ser que arribem a no entendre-hi res. I mireu que ben pocs, per no dir ningú, insisteixen en aquest adjectiu clau per a la comprensió. Si no, que cada u es demani què pot votar de realment rellevant per a Catalunya, com a catalanista o no, com a nacionalista català o espanyol, repeteixo, simplement com a ciutadà català. Doncs res de res, ni el sobiranisme o no, ni la independència o no, ni el finançament o no, ni la cosa de les províncies/vegueries o no, etcètera. I s'adonarà que, a Catalunya, només pot viure i exercitar-se democràticament com a espanyol. L'adjectiu, que dèiem.