Opinió

Tribuna

‘Un poble francès’

“Tota una cohort de funcionaris francesos van acceptar col·laborar acríticament amb l’Alemanya nazi

A finals de juliol TV3 va començar a emetre la sèrie d’èxit Un poble francès. Aquesta producció audiovisual francesa ressegueix la cronologia de l’ocupació alemanya en una petita sotsprefectura del Jura prop de la línia de demarcació (l’exèrcit alemany ocupava el nord de França, incloent-hi París. A la resta del país es va establir l’autoritat del govern del mariscal Pétain).

En la sèrie, la història comença el 12 de juny de 1940 amb l’arribada de l’exèrcit alemany i finalitza el desembre del 1945 amb l’alliberament de França. La virtut de la sèrie és que adopta com a fil narratiu el punt de vista de la població civil, les seves posicions individuals, les seves reaccions als esdeveniments, la seva evolució al llarg del conflicte, els seus dilemes i contradiccions, les seves pors i constriccions, els seus secrets i ambigüitats, les seves estratègies de supervivència. Tot i que, de tant en tant, hom esmenta (a través de la ràdio o dels diaris) els fets de la Gran Història, els capítols es fixen en la petita història de l’ocupació des de baix, la història de proximitat dels personatges: la vida quotidiana de l’alcalde i la seva dona, els comissaris, la directora i els mestres de l’escola, la visió dels nens, els petits empresaris, els primers resistents comunistes i gaullistes, els parcers i masovers, els feixistes francesos, els habitants jueus, algunes autoritats franceses petainistes, algunes autoritats i soldats alemanys, etc.

aquesta petita història es veu constantment enriquida en cada capítol per històries gens convencionals derivades de la situació d’ocupació i guerra: la necessitat de subsistència, els cupons de racionament i el mercat negre; els intents de travessar la línia de control dels alemanys; les relacions d’amor impensables en altres circumstàncies; les activitats clandestines i subversives; els atemptats terroristes; els actes de vigilància i de descobriment de secrets; les denúncies i delacions; les detencions, tortures i execucions; les ambivalències polítiques i l’ambigüitat moral a l’hora d’assumir compromisos o prendre decisions en una vida quotidiana caracteritzada per l’excepcionalitat.

L’espectador contempla uns protagonistes verges, situats en un moment en què les deportacions, el confinament i l’extermini massiu d’Auschwitz encara no ha esclatat i on alguns fins i tot consideren que no estan en guerra. Tots ells intenten entendre la situació, fer-se’n càrrec, amb el dubte de si han d’obeir la (nova) autoritat o col·laborar amb el nou règim, o per contra, si s’hi han de resistir. El toc de queda, els controls rutinaris, les detencions de jueus, les restriccions econòmiques, la presència militar i policial al carrer, la prohibició de l’educació republicana a l’escola... són clars símptomes d’una repressió tova, però al principi no hi ha morts evidents i tot fa pensar que la vida pot continuar.

Des del punt de vista dramàtic i psicològic, sens dubte les figures del col·laboracionista, del resistent, del delator, del traïdor, de l’oportunista, de l’arribista, del pocavergonya, de l’heroi, del desertor, del torturador, del subversiu, del sabotejador o del conspirador guanyen en interès. I donarien peu a una reflexió tant o més rellevant com la que fa el filòsof Avishai Margalit en el seu darrer llibre, De la traïció. Però la gran majoria de la població francesa (en la ficció però també en la realitat), almenys a l’inici de l’ocupació alemanya, no eren ni col·laboracionistes ni resistents, ni actuaven moguts per una ideologia forta. La majoria navegaven en els dubtes, intentaven situar-se davant la nova situació, comprendre-la per després respondre a la pregunta: Què he de fer? Què em toca fer? Cap a on he de decantar el meu compromís? Com he de viure a partir d’ara la meva vida quotidiana, quan resulta que la situació és totalment inèdita i anòmala?

‘Un poble francès’ és digna de ser vista per tots els públics, però molt especialment per aquells que desconeguin quin va ser el funcionament del règim de Vichy i el paper jugat en aquell període per tota una cohort de funcionaris francesos que van acceptar de col·laborar acríticament amb l’Alemanya nazi i van desenvolupar polítiques d’inspiració feixista a partir d’una pura concepció tecnocràtica del servei a l’Estat. Jean-Pierre Ingrand, un dels grans col·laboracionistes de Vichy, que va aconseguir fugir a Llatinoamèrica al final de la guerra, poc abans de la seva mort va dir a un periodista de L’Express: “Em vaig equivocar. El més difícil en temps de crisi no és complir amb el teu deure, sinó discernir-ho amb clarividència.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.