A la tres
Valtònyc
“Jo no hauria escrit mai les lletres d’algunes de les seves cançons, però ara no estem parlant d’això
Ara vostès em diran que és el segon dia que aprofito aquest espai per fer un anunci. I no els ho podré pas negar. Perquè, aprofitant que continuem a Waterloo, on dilluns vàrem enregistrar l’entrevista a dues bandes amb els presidents Torra i Puigdemont (i que emetrem aquest diumenge), ahir vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Valtònyc, que és aquest jove raper mallorquí que s’ha hagut de refugiar a Bèlgica per no haver de complir la condemna de tres anys i mig de presó que li ha imposat l’Audiencia Nacional per apologia del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces. Com que ell no és polític sinó raper, les seves reflexions per a mi tenen un altre valor. I en tenen més quan sé que aquest dilluns vinent se la juga davant dels tribunals belgues. A Valtònyc jo li havia sentit fins ara declaracions soltes, breus, en algun TN. Però conversar amb ell la mitja hora que hi vàrem conversar, per parlar del que pensa i de com està, fa feredat. Si ahir els deia que Torra i Puigdemont són contundents, ni s’imaginen com de contundent és Valtònyc. O sí. Perquè ell, és clar, ja s’expressa així en les lletres de les seves cançons, aquestes que ara han estat mereixedores de tres anys i mig de presó (tres anys i mig!) i que l’han fet decidir a anar-se’n a Bèlgica. Valtònyc ni vol l’indult ni es penedeix de res. Tornaria a escriure les mateixes cançons que l’han dut a l’exili, i se sent un cap de turc. I, en algun moment (ho confessa en l’entrevista que emetrem i publicarem al diari a finals de setmana), l’ha sorprès que el seu cas no hagi tingut més ressò. “És que estem parlant dels límits de la llibertat d’expressió!”, s’exclama. No es perdin la radiografia que fa de l’Audiencia Nacional i del grau de llibertat que hi ha a Espanya. Jo no hauria escrit mai les seves cançons, probablement perquè algunes afirmacions les trobo excessives i d’altres no les comparteixo, però entenc que no estem parlant d’això. Del que estem parlant és de la llibertat d’expressió, d’on són els límits d’un raper, un artista o un pintor. Les seves reflexions, dures, iròniques i demolidores, ens haurien de fer pensar. Més enllà de compartir o no les seves lletres.