Països Catalans

Gaziel, santfeliuenc com la nostra mare, a Quina mena de gent som diu: “Catalunya, nacionalment parlant, ha estat i és un organisme imperfecte, rudimentari i feble. Mai Catalunya no ha sabut actuar amb una veritable plenitud política.” No ha sabut i/o no ha pogut. Els reiterats pals a les rodes, per part dels veïns, d’una hostilitat persistent i amb veritables armes de destrucció massiva, però, no han enterrat, ara com ara, el meu país. I això que s’hi han posat, amb l’ús (suposo que caríssim) d’amenaces, mentides, sancions que haurien esmicolat i fet xixines projectes aparentment més sòlids. Per això hi torno, amb una qüestió que ja sembla caducada: la dels Països Catalans, tan present, ara fa 40 anys, en aquell II Congrés de Cultura Catalana. La Constitució de 1978, a l’article 145.1, tanca, a pany i forrellat, velles propostes: “En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes.” I això em revolta perquè la música i la lletra del meu país inclouen Ausiàs Marc, Marià Villangómez, Sebastià Pons, Joan Fuster, Ponç Pons, Toni Cucarella, Isabel-Clara Simó, Pau Faner, Antoni Morell, Llorenç Vilallonga, d’una banda, i Maria del Mar Bonet, l’Ovidi i Raimon, al costat del noi de Verges, Lluís Llach. I a la geografia el meu país hi ha el Canigó, Morella, les Escaldes, Fraga, Xàtiva, el riu Éssera i la Mola de Formentera, al costat de Balaguer i Cunit i el barri barceloní de Gràcia i la Pobla.

Els que asseguraven que allò de Països Catalans pudia a imperialisme del Principat se sotmetrien a un màster sense trampes que demostrés aquesta tesi? Qui rellegeixi els documents d’aquell II Congrés quedarà bocabadat quan comprovi la riquesa raonada de tantes propostes de futur, per al nostre país de Països.