Ningú està d’orgues

He escrit en més d’una ocasió, des d’aquestes mateixes pàgines, sobre un orgue pneumàtic, dels pocs que queden d’aquest estil, segons els tècnics, que tenim a l’església parroquial de Sant Romà de Lloret. El van construir al voltant de 1930 i diuen que és una peça de museu i que s’ha de salvar, sigui com sigui, i que ha de tornar a tocar. La restauració, però, costa un ronyó i aquí comença el viacrucis dels qui ens vam constituir en entitat, fa tres o quatre anys, per buscar solucions i recaptar diners. Vam programar, fins i tot, concerts ambiciosos, però els lloretencs no destaquen precisament per ser melòmans, i vam tenir més pèrdues que ingressos. Lògicament, també hem trucat a les portes de les diverses institucions. I aquí ve l’altre drama. El bisbat diu que necessita els diners per a l’obra assistencial. Qui en dubta? Les persones estan per damunt de l’orgue. Però l’orgue de Lloret no es pot deixar de banda, i menys quan en terreny parroquial hi ha una botiga que abans s’administrava a àmbit local –i era una llibreria, que almenys tenia una finalitat cultural– i el bisbat ara l’ha llogat i adjudicat directament –no hi ha un consell parroquial que protesti?– i de la qual deu treure una bona renda. Un percentatge d’aquest ingrés no estaria gens malament, no? Perquè els qui, a la porta de l’església, a quatre passes de la botiga, anem fent campanya per a l’orgue, quan anem parant la gent i oferint l’article tenim la sensació que fem el pallasso. Les altres institucions civils ja ho entenen que caldria restaurar la peça, però com que és de dins del temple, no gosen subvencionar-ho per evitar la crítica dels partits minoritaris que han de proclamar la seva vena esquerrana entorpint l’ajuda a mobles o immobles confessionals, recordant les èpoques dels menjacapellans. I així anem. Molts ajuntaments de ciutats turístiques –recordo haver-ho seguit personalment un parell de vegades a Maó i, també, fa uns anys, a Llívia– ajuden a programar concerts nocturns d’orgue. La música i l’aire condicionat permeten passar unes vetllades excel·lents que els turistes recorden i agraeixen. Aquesta seria una de les raons que s’han explicat de totes les maneres possibles als polítics quan se’ls ha demanat l’ajuda. Al turisme se li han de donar al·licients. Però, de moment, malgrat les bones paraules, ningú agafa cap compromís seriós per salvar una joia –segons organistes i orgueners– que cal restaurar. Qui li posa l’esquella al gat?