Salt, i quants pobles més

Un dels errors més absurds i de conseqüències més greus que es cometen en política és defugir la realitat i aixoplugar-se en el que, suposadament, és políticament correcte. Bé sigui per raons de càlcul electoral, o bé sigui per un fals progressisme o per una qualsevol altra raó, fugir d'estudi ha esdevingut una pràctica massa habitual, especialment a escala nacional. Hi ha temes que es converteixen en tabú i si mai algú, qui sigui, els gosa plantejar és desqualificat automàticament. Per exemple, fins avui barrejar en un mateix debat les paraules inseguretat, crisi econòmica i immigració es considera un pecat xenòfob. Per més que casos com el de Salt mostrin amb cruesa com immigració, crisi econòmica i inseguretat es barregen soletes per més tanques bonistes que aixequem.

Fa deu anys, vaig venir a viure a Calaf. És una vila de 3.600 habitants. Pertany a la comarca de l'Anoia per bé que la realitat geogràfica digui que es tracta de la Segarra. No hi fa res. Ben bé a Calaf no hi visc, m'estic en un poble molt més petit, però tant se val perquè Calaf és el centre vital d'aquests rodals. Doncs bé, en aquests deu anys he observat els canvis socials que s'hi han succeït. L'exposo perquè estic segur que és un cas de tants com hi ha a Catalunya. En deu anys el paisatge social ha canviat d'una manera ben visible.

La primera activitat comercial de Calaf i la seva àrea d'influència és la indústria lligada a la construcció. La necessitat de mà d'obra s'ha cobert en gran mesura a través de la població immigrada. Ha estat un creixement sostingut. Avui, la immigració representa el 21,6 per cent de la població de Calaf, el 57 per cent dels quals immigrats és d'origen magrebí i subsaharià, majoritàriament de religió musulmana. Són percentatges per sobre de la mitjana de Catalunya, molt per sota de poblacions com Salt, però que se situen en el llindar del que és assumible. L'atur colpeja de manera brutal Calaf: 26,9 per cent i amb una amenaça constant de créixer exponencialment perquè hi ha un parell o tres d'empreses d'una gran incidència en la població calafina que sobreviuen d'ERO en ERO. La població immigrada és la més castigada, indiscutiblement.

S'ha de ressaltar que fins avui no hi ha hagut cap brot de violència ni d'enfrontament social, ni ha succeït res que el faci preveure. Alguns episodis recents, amb crema de vehicles i d'algun immoble, s'han relacionat amb afers de revenges entre grups rivals. No se n'han aclarit les raons, però no han derivat en cap situació més greu. No obstant això, els riscos hi són i s'han plantejat de manera pública en diversos actes de tipus cultural. La preocupació existeix i és motiu de debat constant.

És un escenari que s'ha vist a venir. No ens l'hem trobat d'un dia per l'altre. La immigració ha anat ocupant a poc a poc el paisatge de Calaf, els seus espais públics i s'ha fet quotidiana. Tanmateix, per poc que s'hi parés atenció, hi havia senyals que actuaven d'alerta i que s'han negligit o menystingut. La immigració s'ha anat fent present en l'espai públic i en l'activitat econòmica de Calaf a ulls de tothom sense que, en canvi, hagi ocupat també, en bona conseqüència, l'espai que proporcionalment li correspondria en l'entramat social de la vila. Vull dir que no hi ha hagut la integració lògica i necessària. La immigració s'observa passejant pels carrers, en els llocs de treball, en els petits establiments que regenten i de què són els únics clients, en el locutori, a l'escola pública, al CAP, en els habitatges de protecció social i els barris més degradats, etcètera. És una presència que no té el seu equivalent en cap de les moltes associacions de tot tipus que formen el teixit social de Calaf. L'única excepció és la Unió Esportiva de Calaf, el club de futbol, que sí que té una presència notable de jugadors d'origen immigrat, especialment a les categories inferiors.

Mai no és tard. Potser la integració que caldria no és possible perquè, simplement, no la volen i prefereixen constituir els seus espais propis de relació. No obstant això, el que és segur és que es tracta d'un debat que s'ha obviat per mandra, per por, per incapacitat o incompetència o per aquell fals progressisme que dèiem en començar. Políticament no és correcte barrejar ni identificar immigració amb inseguretat ciutadana. Humanament, tampoc. Però passa que la crisi econòmica les barreja de manera inexorable. La realitat és la que és i llançar anatemes no serveix per a res, ni tan sols per netejar consciències.

He parlat de Calaf amb la seguretat que no es tracta de cap cas ni únic ni insòlit. Salt, i quants pobles més.