La música de la terra

Com que veig que dar­re­ra­ment no es parla del com­po­si­tor Joan Guin­joan (Riu­doms, Baix Camp, 1931), que con­ti­nua actiu, tot i que amb difi­cul­tats, a punt de fer 87 anys, doncs ja ho faré jo, que per alguna cosa soc el seu biògraf, pràcti­ca­ment des que el vaig conèixer, l’estiu del 1971, quan ell exer­cia la crítica musi­cal al Diari de Bar­ce­lona.

El mes­tre Guin­joan és d’aquells que no es jubi­len a l’hora de crear música, i ara mateix està trac­tant de com­pon­dre una can­tata, amb cors i gran orques­tra, sobre tex­tos fona­men­tats en les qua­tre esta­ci­ons, del poeta Toni Clapés, amb qui ja havia col·labo­rat en una ocasió ante­rior, amb l’obra Fiat Lux, i aviat, el març de l’any que ve, al Palau de la Música, es donarà a conèixer una obra de Guin­joan per a piano, ins­pi­rada, també, amb ver­sos de Toni Clapés. I és que aquesta can­tata, titu­lada De la terra, em ve com l’anell al dit per remar­car, jus­ta­ment, la influència real que la terra con­creta d’ave­lla­ners del mas fami­liar dels Guin­joan va tenir en la pri­mera joven­tut del futur músic, allà al Riu­doms natal, just aca­bada la guerra, quan poc després començaria a Reus els pri­mers estu­dis de piano.

Din­tre les difi­cul­tats –en aque­lla època, abans i ara mateix– que suposa voler ser artista, aquells van ser –com ha remar­cat sem­pre Guin­joan– els seus pri­mers “anys heroics”, que van con­ti­nuar quan es va ins­tal·lar a Bar­ce­lona, a les pri­me­ries dels 50, i quan feu l’aven­tura de París, ampli­ant estu­dis de com­po­sició i havent-se de gua­nyar la vida amb un trio tocant pels bis­trots, com aquell lle­gen­dari Au Pére Tran­qui­lle, que encara exis­teix prop de Les Halles, l’antic mer­cat pari­senc. Retor­nat a Bar­ce­lona a pri­mers dels anys 60, va con­ti­nuar per a ell una existència urbana frenètica, uns segons i ter­cers “anys heroics” (clas­ses, assa­jos, con­certs, crítiques, con­ferències, i, quan podia, esgar­ra­pant temps per a la com­po­sició). Lluny ja que­da­ven el matxo i la mula, el mas agrícola de can Gebellí i els qua­dros d’ave­lla­ners, i les for­mi­da­bles tor­ren­ta­des que bai­xa­ven per les rie­res del Baix Camp, però no oblidà res de tot això. En la tre­menda sole­dat de davant del pen­ta­grama, estic con­vençut que la seva música es va impreg­nar de les sono­ri­tats cam­pe­ro­les que tan inten­sa­ment havia vis­cut: el car­ris­queig de l’arada, la bavada del matxo, el zum­zeig de l’abe­llot, el mes­tra­let que agi­tava els oms, el crit de la terra en ser fen­dida, el renec humà en obrir-la, la cridòria entre les gar­bes o la música íntima de la suor dava­llant del pit.

De tot això és fill directe Guin­joan i no ha de sor­pren­dre que sigui un home d’alta soci­a­bi­li­tat, tan pagesa, tan cata­lana, tan del Baix Camp, com el seu paisà Gaudí. Els com­panys d’ofici i públic en gene­ral esti­men el seu caràcter obert, generós i d’un humor ple d’iro­nia, però, lògica­ment, si algú es passa de llest o li posa direc­ta­ment el dit a l’ull surt la for­ta­lesa, plena també de digne orgull, dels seus temps lli­gats a la terra. I ara, amb la Can­tata de la terra, Toni Clapés s’incor­pora a la il·lus­tre nòmina de poe­tes que ha musi­cat Guin­joan: Car­ner, Foix, Espriu, Blai Bonet.