Ells

A la terrassa del cafè, en una taula veïna a la meva, sostenien un tros de conversa, on el mot ells sovint prenia protagonisme per una entonació especial amb què era pronunciat. Els tertulians no parlaven pas d’uns parents, posem per cas: es referien a “ells” com a un complex llunyà dotat de poder, amenaçador, capritxós i damnós. Sí, sovint escoltem aquell pronom dit amb un to dolgut. En el cas de la conversa escoltada suara no ha costat gaire deduir en poca estona que parlaven dels qui manen. I no ha costat gaire perquè no és cap novetat aquesta referència, més sovint que no ens pensem tots hi acudim.

–‘Ells’ bé que s’ho maneguen, ells rai, tu a creure i a sirgar, que ells sempre dalt del carro; ells? mira, ben plena la panxa.

‘La Codorniz’, revista humorística dels temps franquistes, publicà la conjugació del verb protestar en present, “jo protesto, tu protestes”, etc., però a la tercera persona plural deia “ells fan el que volen”.

Els francesos empren el pronom eux, –no ils–, perquè eux permet una generalització còmoda, comprèn molta més gent, és fins i tot més misteriós: “eux”, són els responsables invisibles de les maquinacions per als grans negocis a què mai no podran aspirar els simples mortals contribuents al fisc.

Una antiga pel·lícula de ciència-ficció, encara en blanc i negre, presentava uns insectes gegantins que s’emparaven del nostre planeta. Se’n deia Them, que és també el cas indirecte de la declinació pronominal anglesa. En aquell cas Them portava l’adhesiu de perill apocalíptic. El nostre ells, dit amb l’entonació de complicitat anticipada que tots coneixem, és un xic més general i difús –tot i oferir-se tothora perillós als nostres ulls– que no el que empraríem per evocar persones identificables amb nom i cognoms. Dit en singular, ell és algú concret; ells ens transporta a les nebuloses de la conxorxa, boiroses, però destructores. Ho he insinuat abans, es tracta de la nebulosa dels qui sempre manen i manaran, vista amb l’entelat telescopi casolà dels qui mai no tindran poder.

“Ells”, ras i curt, són els que tenen la paella pel mànec. I no pas únicament els poderosos de dalt de tot, assenyalats amb el dit, sinó també aquells altres que, tot i estar al nostre modest nivell, ens temem fonamentadament que ens passen la mà per la cara, i, doncs, els tenim tírria. O enveja soterrada.

–Ells sí que la saben llarga.

–Ells? Ves-los al darrere!

Al·ludim, en aquest cas, a gent com nosaltres però situats de faisó que mouen palanques de poder. No és que els hi identifiquem, però a efectes de fer-nos la guitza són com els altres “ells”, els ministres, els responsables de grans corporacions –o de l’ empresa petroliera–, els consellers delegats dels bancs, els cardenals, els agents intermediaris, un milionari impensat; sempre, però, gent que té el poder en el punt on nosaltres no el tenim ni mai el tindrem. Com poden ser igualment els grups secrets que sempre existeixen, i que massa fàcilment qualifiquem de màfies.

En al·ludir aquestes persones hom endevina un arrossegall de feblesa històrica, tenim present un dibuix de la societat dominada encara per uns éssers eixits de retrats a l’oli –els aristòcrates–, dels palaus –grans eclesiàstics o potentats–, els més elevats militars, classe social a qui només recentment se’ls ha dut a pagar (relativament) per les fortunes de què podrien respondre. Els de la nòmina i els modestos autònoms tenen la impressió que, malgrat els canvis recents, paguen els impostos propis i els d’“ells”. Nosaltres parlem d’ells amb una cantarella desolada, una absoluta desemparança, com serfs de l’edat mitjana.

Serà veritat que a la Pell de Brau no s’ha fet mai ni la revolució social, ni la política ni la religiosa? Veus prou crítiques i sensates en l’anàlisi ho proclamen. De la revolució religiosa hi ha indicis que ja se n’encarreguen des de dins els propis membres, d’una o altra forma; de les altres caldrà més temps i qui sap si, encara, més crisis per consolidar un marc on no calgui parlar d’“ells”, amb el dolgut to d’ara.