Qüestió d’igualtat

No és que hi hagi renunciat, però diguem que no tinc gaires expectatives que en els establiments turístics de la Costa Brava m’atenguin en català. L’ús preferent en la majoria de casos és el castellà. I no em surten butllofes perquè ho facin. Preferiria que fos en català, sense cap mena de dubte, però ja els ho dic, en el meu cas no en faig una qüestió d’estat. Ho respecto si és que amb el castellà s’expressen millor. El que no entenc de cap de les maneres –i a això sí que no hi renunciaré mai– és que el meu interlocutor no m’entengui quan m’expresso en la meva llengua, que és una de les llengües oficials del país on aquesta persona treballa. M’ha tornat a passar aquest estiu. He estat en un establiment turístic uns dies i en diverses ocasions m’he trobat que el personal que m’atenia em demanava que li repetís el meu requeriment en castellà perquè no m’entenia. Mai de manera impertinent, al contrari, però això no amaga el problema. Aquell mateix treballador, quan se li apropava un client francès –molt nombrós en aquell establiment– l’entenia a la perfecció i no li contestava pas en castellà, sinó en francès.

Aquesta és una situació que hem normalitzat excessivament i no només acceptem que no ens entenguin en català, sinó que, a més, inconscientment nosaltres canviem de llengua a la primera.

Segurament, els responsables dels establiments turístics argumentaran la dificultat de trobar personal qualificat, que en moltes ocasions són persones que venen de fora de Catalunya... Ho sento, no em val l’argument. De la mateixa manera que a aquella persona se li requereix domini d’idiomes com l’anglès i el francès, hauria de ser també obligatori que entengués el català –i ja no estic dient que el parli, que segurament també hauria de ser així!

En aquesta qüestió, però, tots hi podem aportar el nostre gra de sorra. Hem de ser més persistents a l’hora d’utilitzar la nostra llengua materna, fins a aconseguir que sigui imprescindible que la gent que treballa en zones turístiques, més enllà de l’anglès i el francès, també hagi de dominar el català. Escric aquestes ratlles i encara em faig creus que estiguem en aquest punt, en què una llengua oficial no sigui compresa per les persones que treballen en aquell país. No és qüestió de preeminència de la llengua. Simplement, d’igualtat.