Ho trobeu estrany?

Tinc prou anys per haver mullat les sabates a la sorra humida del Somorrostro, quan uns quants estudiants anàvem encuriosits a visitar aquell barri de barraques instal·lades a tocar de la platja, on tantes persones vivien en una situació molt precària, amb el mar sempre a punt d’inundar els habitatges. Tinc prou anys per haver escoltat parlar, mig en secret, de la gent que anava arribant a Montjuïc, de tots aquells que a poc a poc, cada diumenge posaven, d’amagatotis, uns quants totxos per algun camí polsós, de les Planes o de la Floresta. I molts anys després, vaig veure créixer La Satélite de Cornellà (barri de Sant Ildefons), els seus edificis llargaruts, la seva barreja de ciutadans d’Antequera, de les mines del Nalón, de tantes parts de la Península en temps en què, segons diuen, els desguassos d’aquella zona no acabaven de funcionar prou bé, i els veïns es van haver d’organitzar i exigir als ajuntaments que se n’ocupessin amb més eficàcia, ja que tants diners hi havien guanyat alguns dels nostres burgesos de pro, ben reconeguts en el seu moment amb medalles incloses.

I vet aquí que ara, EN aquesta terra nostra, que s’ha fet entre els diners d’una burgesia assentada, consolidada, emprenedora i d’uns immigrants pobres, actius, amants de les seves arrels i parentius mentre deixaven la seva empremta cultural i humana en el progrés del lloc que els va acollir, en aquesta terra nostra que és barrejada, mixta, plural i bilingüe, li estem demanant més del que ens pot donar, li estem demanant el que no li hauríem de demanar: que la meitat dels seus fills se separin de les seves arrels, de les seves històries, dels seus esforços passats en almenys tres generacions. I vet aquí que de vegades els insultem amb frases desgraciades amanides de menyspreu amb què alguns polítics s’han omplert la boca i han calat entre part de la població, frases que tenen a veure amb el robatori, un robatori que en tot cas ells no han comès –i si es tracta d’un mal dispendi econòmic, per què no centrem el debat en la corrupció, que aquí sí que hi ha motius ben clars per parlar-ne i per intentar posar-hi solucions?

I quan penso en tot això em pregunto com ens podem estranyar que la meitat dels catalans no tingui cap ganes de separar-se del que ha estat durant segles les seves terres, el seu parlar, els seus hàbits més arrelats. Res d’estrany, cap sorpresa. A menys que els que ara ho volen i ho espitxen sense gaires miraments no hagin consentit a sortir mai d’aquella zona tan còmoda, en què ens és fàcil de quedar-nos-hi i que no reclama sensibilitat envers els altres, aquella zona que en paraules d’avui anomenem zona de confort i de la qual cal sovint sortir per agafar aire net i comprendre la complexitat del món, de tots els mons que ens envolten, sortir-ne pel bé de tothom.