De reüll
Jo també #MeQueer
Aquests dies les xarxes socials bullen amb l’etiqueta #MeQueer amb què es denuncien situacions de discriminació, assetjament o agressions per l’orientació sexual. Centenars, milers de casos colpidors i d’una gran crueltat. Ser gai, lesbiana, transsexual o bisexual continua sent una batalla diària. Els que ho viuen pitjor són els que han d’amagar-se, els que són repudiats, agredits i vexats. D’altres tenim la sort que el nostre entorn ha acabat entenent –i tampoc ha estat fàcil– que l’orientació sexual no es tria, simplement és la que és; que la vivim amb normalitat; que també ens casem i tenim fills –o no, com tampoc és obligatori en els heterosexuals–; que no en fem gala però que tampoc ens amaguem. Intentem, amb la nostra vida diària, sense estridències però no cedint a la pressió social, posar el nostre gra de sorra perquè algun dia ens entenguin i ens acceptin. Sortir de l’armari no és fàcil, els ho puc assegurar. És molt dur. Incomprensió, dubtes, no entendre què et passa i, un cop ho entens, fer-ho entendre als altres provoca que molts joves pateixin una agonia. Però un cop fas el pas i vius amb plenitud descobreixes què és la felicitat. Ara, casada amb una dona i amb dos fills, vull fer arribar un missatge d’optimisme a tots aquells que transmeten el seu patiment a través del #MeQueer. Malauradament no és un camí fàcil però no dubteu ni us rendiu. I, sobretot, no renuncieu a la vostra felicitat.