Morir-se

En una entrevista de fa anys, El convidat (Albert Om) va preguntar a l’entranyable Eduard Punset sobre les seves expectatives de viure molts anys, però el personatge li va contestar que es considerava immortal “mentre no es demostrés el contrari”. Era una apel·lació al mètode científic: l’observació demostrava, en efecte, que per ara no s’havia mort. De moment, no es podia pas refutar la seva expectativa d’immortalitat. Jo sospitava de la vocació vitalista del senyor Punset d’ençà d’un dia que el vaig veure ballar aferrat a una dama a la festa major d’un poblet de l’Empordà. Un home que ballava amb aquell arravatament havia de ser, per força, un gran partidari de la vida. Ara resulta que els científics, a còpia de biotecnologia, ens omplen el cap amb projeccions d’una vida humana que s’hauria de plantejar, com a possibilitat real, la immortalitat. El problema per a aquests profetes tan optimistes i per al senyor Punset (a qui desitjo llarga vida) és que morir-se és un fet molt i molt generalitzat entre els humans. Potser per això els filòsofs han dedicat, de sempre, una atenció notable a la qüestió. Heidegger, per exemple, va partir de la idea que qui existeix “és un ser per a la mort” i això el va portar a feixugues elucubracions d’una gran seriositat. Els alemanys (i més si són filòsofs) quan s’hi posen, s’hi posen. Per això fa un punt de gràcia que fos un altre filòsof, igualment alemany, Odo Marquard, qui desinflés el globus mental del seu compatriota recordant que la situació era evident a partir d’estadístiques perfectament fiables. Marquard recordava que l’estadística confirmava que dels vius se’n moren el cent per cent. Un punt de partida irrefutable, tot i les respectables consideracions d’Eduard Punset. Personalment, per curar-me en salut, prefereixo assumir la meva mortalitat i pensar que, en companyia de tants, un dia o altre hauré d’emprendre el llarg viatge. I el més fotut és que hauré de fer-lo sense poder-me endur alguna cosa per llegir.