No soc ros

La setmana passada, en les seves primeres declaracions com a nou paer de Lleida, Fèlix Larrosa va començar amb un missatge que era impossible rebatre: “No soc Ros”, va dir. Per descomptat, que tothom ja hi comptava. És ben clar. I malgrat que Larrosa sigui del mateix partit que Àngel Ros, va afegir: “Tinc altres valors.” Una frase que, a hores d’ara, els únics que deuen estar disposats a dir que és també ben clara són aquells que sense ser tampoc en Ros, militen al mateix partit que ell i en Larrosa. El president Torra, en canvi, ho té més difícil. S’assembla a l’expresident Puigdemont com una urna a una altra urna. I el discurs d’aquesta setmana ho corrobora. Oficialment no militen al mateix partit, però, com que comparteixen alguns valors, molts mitjans democràtics espanyols –perdonin l’oxímoron– han jugat a confondre’ls fins que el més soca dels seus lectors ha vist clar que eren dues persones i no una. En un primer cop d’ull, tot plegat pot semblar que sigui un problema d’identitat. Ben bé no. Més aviat, el problema és que a Lleida, com a qualsevol altre municipi de la constitució que ens separa, hi haurà eleccions d’aquí a nou mesos, mentre que a Catalunya la perspectiva és que hi hagi –o que no hi hagi– un referèndum. Perquè això de compartir o no uns mateixos valors depèn sobretot del que es preveu que passi. El cas és que per a alguns, sobre Catalunya, no es podrà referendar mai res. Per a uns altres, s’ha de poder referendar tot. Per als que com Larrosa ens volen fer creure que circulen pel carril del mig, només podran referendar-se algunes coses, que tot té els seus límits. És com aquell que demana poder volar i que li contesten que es conformi amb uns prismàtics.