Un any, molts canvis

Encarem una altra Diada Nacional de Catalunya i sí, no cal patir, la majoria del poble de Catalunya que s’ha mobilitzat des del 2010, tossudament alçat, rotundament pacífic, inequívocament decidit, tornarà a ocupar els carrers per anunciar al món, una vegada més, que alguna cosa va canviar per sempre quan una sentència del Tribunal Constitucional es va carregar d’una vegada per totes l’equilibri constitucional espanyol que, més malament que bé, s’havia bastit el 1978. Aquells jutges, recordin puro i barrera de toros, van passar per damunt del Parlament de Catalunya, del Congrés dels Diputats espanyol, però sobretot del poble de Catalunya que en referèndum havia aprovat un estatut que ja havia passat pel ribot de la indecència de la comissió constitucional presidida per Alfonso Guerra, l’anomenat portaveu dels descamisados que millor ha viscut a compte de l’erari públic. Centenars i centenars de milers de catalans sortiran al carrer i molts més els donaran suport des d’allà on siguin, per molt que tornin a enviar policies en una decisió populista que vol acontentar la ultradreta espanyola, ara majoritària en els seus partits polítics, i llançar alhora un missatge de por als catalans, després de tornar a treure el papu del 155 i la remor d’armes amagada en declaracions de militars franquistes. Però han canviat moltes coses. És la primera Diada amb mig govern a la presó i l’altra mig a l’exili, amb el president Puigdemont al capdavant. Amb la presidenta del Parlament engarjolada per haver permès un debat al Parlament. Amb els Jordis, que res de mal van fer, tancats. Comença a fer un any de tot plegat, arribaran aviat judicis amb peticions de penes monstruoses i ens anuncien una tardor calenta. Diuen que Europa (la Merkel) vol una solució al tema (que no problema) català, però semblaria que tot està igual d’enfangat, igual d’il·lusionador que fa un any, si no fos perquè l’1 d’octubre tot va canviar i mai res no tornarà a ser igual.