Ells no hi podran ser

Jordi Cuixart no hi podrà ser. Ni hi podrà ser Jordi Sànchez, ni Carme Forcadell, ni Dolors Bassa, ni Oriol Junqueras, ni Raül Romeva, ni Joaquim Forn, ni Jordi Turull, ni Josep Rull. I tampoc no hi podrà ser Carles Puigdemont, ni Toni Comín, ni Meritxell Serret, ni Lluís Puig. Ni tampoc Marta Rovira. Ni Clara Ponsatí. Ni Anna Gabriel. Ni Adrià Carrasco. Cap d’ells no podrà ser aquest dimarts a les 17.14 h a l’avinguda Diagonal de Barcelona. N’hi ha molts, d’arguments, per ser dimarts vinent a Barcelona. Però probablement aquest sol, el de les persones que hi voldrien ser però que no poden, ja és suficient. Ni que sigui per representar-los a ells, ni que sigui perquè notin la nostra escalfor, el nostre afecte i la nostra consideració pel que estan passant; només per això, a mi em sembla que s’hi ha de ser. Ells, que en alguna altra Diada han anat al capdavant, que han aguantat la pancarta, en aquesta ocasió s’ho hauran de mirar de lluny o des de la presó. Ho haurien de notar, que no estan sols. I a mi em sembla que ser dimarts a la Diagonal és una bona fórmula perquè ho notin. A mi em sembla que, com amb els llaços grocs, ara ja no és qüestió d’independència o no; que no és si tenim més o menys pressa; és, simplement, que els volem a casa. I a casa no és Lledoners. Ni Bèlgica, per més que ara sigui més fàcil ser independentista a Bèlgica que a Espanya. Només per això, deia, per aquest simple argument, perquè ells no hi podran ser, ja no hi ha excusa per no ser dimarts a Barcelona. Perquè nosaltres, d’ells, de tots aquests que són fora o a la presó, n’anem sabent coses de tant en tant. Perquè ens escriuen o ens fan declaracions. Però ells, a nosaltres, poques oportunitats tenen de veure’ns. I segur que dimarts estaran enganxats a la televisió mirant-nos. Fèiem altres diades perquè ens veiés el món. Aquesta és, també, perquè ens vegin ells. Perquè vegin que hi som, que hi continuem sent. Aquesta Diada és per ells. Per Cuixart, per Sànchez, per Forcadell, per Bassa, per Junqueras, per Romeva, per Forn, per Turull, per Rull, per Puigdemont, per Comín, per Puig, per Rovira, per Ponsatí, per Gabriel, per Carrasco... vaja, per tots plegats.