Dubtes de l’Onze

Vaig anar, bé vaja, a la manifestació de l’Onze. Havia tingut uns dubtes previs. Què s’hi anava a fer exactament?: reforçar el govern de Torra?, prendre partit a favor o en contra de l’estratègia divergent de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras?, demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats?, reclamar la independència o la República?, exigir un referèndum “acordat”?, recomptar-nos de nou?, pressionar Madrid perquè negociï i dialogui?, prescindir del diàleg amb Madrid?, impressionar els “unionistes”? Massa inputs, que diuen els exquisits. Les narracions han de ser clares, i les manifestacions, elementals. He anat a gairebé totes les concentracions humanes d’aquest dia. Si vaig assistir a les dels anys 1976 i 1977, en les quals el lema era Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, amb l’afegit implícit del retorn de Tarradellas de l’exili, per què havia d’abstenir-me de la que tornava a incidir en la llibertat, l’amnistia i, ara, el retorn de Puigdemont? L’autonomia ha estat desplaçada per la independència, o la república. L’any passat la consigna va ser volem votar i, més expeditiu, votarem. Ho vam fer al cap de vint dies. Del seu mandat es va proclamar primer una república de vuit segons i més tard una altra que ha dut polítics a la presó i a l’exili i una intervenció del govern. Com que l’esperit és fort però la carn és dèbil, de vegades penso: “Tan bé que estàvem.” Ja veuen que em sincero. Em sentia més independent anant autonòmicament a la nostra, com els bascos (concert a banda), que ara que estem controlats, revisats, escrutats, penalitzats, ase de tots els cops, objecte de mirades reticents. Em vaig situar sota la mirada fundacional i afable de Mossèn Cinto. “Mira més amunt”, em va dir algú. Hi vaig veure el mussol lluminós d’ulls perpètuament oberts. “Més amunt.” En la vertical del mussol, un helicòpter immòbil ens observava. “No rieu, ens fotografia d’un en un i amb tota precisió.” Que fotografiïn, que ens identifiquin, que facin el que vulguin. Em vaig sentir molt bé, al meu lloc, amb gent tan desconcertada com jo, però alegre i confiada. Hi havia de venir. Un senyor amb una pancarta favorable a Junqueras em va trepitjar. “Perdone, caballero”. Si els que diuen caballero són aquí és que gairebé hi som tots. L’escenari queia a uns quants quilòmetres. Impossible sentir ni veure res. Potser el mussol? L’helicòpter, segur. Els que parlaven des de l’escenari van dir alguna cosa sobre com fer efectiu el mostrari de reclamacions? Hi ha un pla? Per un moment penso que, si en comptes d’anar-nos-en cap a casa pernoctéssim allí immòbils i irreductibles, al cap de dos dies els presos serien fora. Si més no, això. Però ens n’anem i sembla que ens diguem fins l’any que ve, si Déu vol.