Aquell petit jardí

En aquest any de glòria pel naixement de Pompeu Fabra i el centenari de la seva Gramàtica (l’any u del Senyor, també, després de la supressió dels accents diacrítics), hauríem de beneir cada dia la taula invocant el nom de qui, no només ens va “salvar els mots”, sinó que ens va ensenyar a fer-los servir, a ordenar-los bé dins una frase, a entreveure el món a través d’ells com per sota d’un vel transparent i lleuger, mogut per un airet fi. En lloc d’això, encara no agraïm prou tot el que devem al nostre primer gramàtic, que per molts potser no és altra cosa que un nom imprès a la tapa d’un diccionari. Els catalans de 1918, aquella generació bàrbara que, acabada de sortir de la Gran Guerra, es preparava per anar morint miserablement de grip, van entendre perfectament, en canvi, què representava Fabra perquè tot allò que escrivissin no s’escorregués com una bava de cargol. J.V. Foix explicava amb quina impaciència va córrer a proveir-se als encants de les primeres normes d’ortografia, que va llegir tota la nit a la claror d’una espelma perquè encara no tenia ni electricitat al pis. “Quant de temps perdut a endreçar el mas i garbellar el gra!”, deia en acabat, escruixit que fins aquell moment la llengua hagués estat en mans dels “llagrimosos exaltadors de la parla de l’avior”, o de polítics i adroguers. Fabra, al contrari, amb la seva floreta al trau, la cella arquejada, el cos àgil i menut de campió de tennis anglès, anava mig segle avançat. A les seves classes de gramàtica, que Foix procurava no perdre’s mai, “guixava a la pissarra com si dibuixés anagrames amorosos damunt un vidre glaçat”, i quan raonava sobre l’ús dels auxiliars o la palatalització de les consonants ho feia somrient. Que lluny que era aquell savi joiós dels policies lingüístics que li han anat prenent el relleu! El 1950, quan Fabra ja era mort, el nord-català Arthur Conte va reproduir, en la seva biografia de Pau Casals, una conversa que havien tingut a l’exili de Prada els dos mestres. “Estimo la llengua de la meva pàtria i romanc fidel a la seva meravella”, afirmava Casals, però pel fet que era músic se sentia en l’obligació de parlar per tots amb aquell altre llenguatge al voltant del qual totes les fronteres s’esborren. Ves tranquil pel món, “prodigant benaurances i pau”, va respondre-li Fabra dolçament, que mentrestant cuidaré per tu aquest “petit jardí”, procurant conservar-lo admirable “per quan tornis i per als teus darrers pensaments”. “Per als teus darrers pensaments”, li diu, per al dia que et moris, et guardo la llengua, la mateixa amb què vas aprendre de parlar, i hem d’imaginar els dos amics asseguts cap al tard al porxo d’una caseta de Prada quan Fabra afegeix: “Tu dones i jo vetllo. Tu delectes i jo espero. Però, junts, salvem tantes cases així...”