Verge rescatada

Els museus són com els ice­bergs: només expo­sen una petita part dels immen­sos fons que cus­to­dien a les reser­ves. El con­cepte reserva és precís: les obres emma­gat­ze­ma­des no estan con­dem­na­des eter­na­ment a la fos­cor sinó que es posen al ser­vei dels estu­di­o­sos i en qual­se­vol moment es poden con­ver­tir en mate­rial d’una expo­sició tem­po­ral o, inclús, inte­grar-se en la per­ma­nent. A mol­tes, però, els acos­tuma a fal­tar pas­sar un últim tràmit per entrar per la porta gran del museu: s’han de res­tau­rar. Fa poc, Jesús Navarro, el direc­tor del Museu Jaume Morera de Lleida, em feia una reflexió que hauríem de fer tots: com és pos­si­ble que no hi hagi com a mínim un res­tau­ra­dor en les plan­ti­lles de tots els museus? Al MNAC són un equip, però el volum de feina és immens. Més que res perquè res­tau­rar és un llarg procés, cosa que va bé remar­car en aquests moments en què de qual­se­vol bar­ba­ri­tat se’n fa un titu­lar a sis colum­nes als dia­ris (l’efecte Ecce homo). Al MNAC han retor­nat recent­ment l’esplen­dor a una mare­de­deu romànica que va ingres­sar al Palau Naci­o­nal el 1920, d’ori­gen des­co­ne­gut però aco­tat al Piri­neu occi­den­tal català. Abans d’inter­ve­nir-la, l’han estu­diat a fons, li han fet anàlisis químiques, radi­o­gra­fies... per, final­ment, res­ti­tuir-li els seus valors pri­mi­ge­nis. L’aspecte de la talla, amb el seu volum i la seva poli­cro­mia autènti­ques, sense cap afe­git, ha recu­lat al seu temps, el segle XIII. I ja llu­eix a les sales del MNAC.