Opinió

Tribuna

‘Sederunt principes’

“Pel que es veu, els únics que complim som els de sota de tot

En temps del famós i disbauxat papa Alexandre VI (ja saben, el papa Borja que en va fer de seques i de verdes), diu que molts sacerdots i bisbes no tenien oremus de predicar cap forma de moralitat des de la trona, sobretot allà on millor es coneixien les facècies d’aquell pare sant. Es veu que hi va haver una mena de treva o silenci generalitzat, sobretot a condemnes contra el pecat de la carn, el favorit i més practicat al Vaticà de l’època.

Trobo que si els que manen de veritat (parlo en general) tinguessin la vergonya, la dignitat, la lògica (o les tres coses) que se suposa que cal tenir, haurien de suspendre immediatament tot això de les inspeccions d’hisenda, les condemnes a ciutadans i ciutadanes, les multes i les presons, fins que no es demostrés clarament que tothom (vull dir ells principalment) compleixen amb tot rigor allò que legislen o han legislat. Pel que es veu, els únics que complim som els de sota de tot (ho fem per força, això sí, almenys un servidor) i en canvi, a les altes esferes sembla que s’ho maneguen com els rota i s’ho passen tot per la barrusca. S’ha provocat la malfiança de la majoria d’honestos i civilitzats ciutadans que, tal com deia el senyor Pla, ho són perquè “practiquen la monogàmia, s’afaiten cada dia i paguen la contribució”. És una impressió, però amb bon percentatge de realitat, no em diguin que no.

I és que el ciutadà pelat, contribuent i pedestre, té tot el dret a tenir-se per un home bo, i per tant no entén ni pot entendre com és que les classes dirigents hagin fet el que han fet i tothom tan tranquil i cofoi, mentre que a ell li exigeixen tant i tant, amb amenaces i penes immediates. Li costa de creure que els qui governen i menen l’economia siguin els seus representants, i es pregunta com és que no esclata una revolta social o per què no es practica massivament la desobediència civil. I de cap manera no es pot pas demanar marxa enrere en el pensament general, les idees formades no s’aturen ni es canvien pas així com així.

Però tot això no és nou ni molt menys. Fa cinc mil anys el salmista ja se’n queixava en el famós 118 Sederunt principes: “Els poderosos van seure en reunió i parlaven contra mi, i em condemnaven sense haver-me ni tan sols escoltat. Senyor, apiadeu-vos de mi.” El salm denuncia la impunitat dels poderosos per insultar i perseguir els innocents, per disposar a pleret d’ells en definitiva, però l’innocent té l’esperança posada en el Senyor. El problema és que avui no sabem a quin Senyor adreçar-nos, ni tan sols sabem si hi ha algun Senyor que ens pogués fer cas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.