Curbet salta Lloret

Vaig rebre, fa temps, el llibre Apunts de la Costa Brava, d’en Quim Curbet, amb unes ratlles: “Benvolgut amic: et faig arribar aquest llibre on recullo el resultat de la meva passejada estival per la Costa Brava. Espero que aquesta mirada lírica i crítica t’agradi. Una abraçada.” Conec en Quim d’uns quants anys ençà, sobretot des que ens trobem en el consell assessor de la Biblioteca Valvi i en alguna altra activitat cultural. I no cal dir que tinc un excel·lent record del seu germà Jaume que, junt amb Joan Paredes, van estar a punt de portar-me, en el moment de la Transició, a les files de Josep Pallach. No s’equivoca, en Quim, quan pressuposa que el text m’agradarà. Té suficient lirisme per apropar-nos a la Costa Brava amb un to càlid, amable, sentit, sobretot nostàlgic, perquè en Curbet té encara en la retina un litoral verge que havia recorregut i gaudit amb la seva família, de petit. Comparteixo, també, el seu esperit crític i, fins i tot, la duresa amb què anatemitza determinats sectors que han destruït la bellesa natural. No puc acceptar, però, i ho dic sense cap rancúnia però sí amb una mica de desencís, que, després d’anar fent la descripció o evocació dels diversos racons de la costa gironina, quan arriba a les envistes de Lloret es limiti a comentar: “No sabem si serem capaços d’encarar aquest tram, enfonsat definitivament en la crònica negra, un gènere que aquest autor no domina. Passem de llarg, un altre dia ja tindrem ocasió de saludar els bons amics que encara viuen a Lloret.” Home, el que els lloretencs necessitem, precisament per superar el trauma que portem a dins els que estimem el poble i no hem pogut aturar les actuacions equivocades, és gent que hi sàpiga trobar les coses bones –que n’hi ha moltes– i divulgar-les. Aprofundir en la ferida no és la millor manera de curar-la. M’ofereixo, doncs, a fer una passejada amb en Quim Curbet pels jardins italianitzants de Santa Clotilde, per la cala verge de sa Boadella, per la finca de l’Obreria de Santa Cristina amb el santuari inclòs, per prendre un refresc, de nit, a cala Banys, per anar a l’ermita de les Alegries o fer fúting cap a l’Àngel i Sant Pere del Bosc, per pujar al poblat ibèric de Puig de Castellet o al del Turó Rodó i, des d’allà, contemplar el paisatge, per recuperar el record dels indianos entrant a Cal Conde (la casa Font) o palpar la història marinera a dins de les cases Garriga (el Museu del Mar) o apropar-nos al món dels pescadors visitant Es Tint. O fer una mirada al cementiri modernista. Encara s’hi troba el Lloret de sempre.