Tribuna
Neures, llàgrimes, culs
Una història que ha sacsejat els departaments d’humanitats de les universitats americanes aquesta tardor és la de la caiguda d’Avital Ronell. Ronell és una professora de la Universitat de Nova York (NYU) molt famosa pels seus estudis sobre deconstrucció, psicoanàlisi i estructures de poder. Ara li ha passat que un exestudiant de doctorat la va acusar d’assetjament sexual i psicològic i, després de mesos d’investigació, la universitat ha donat la raó a l’estudiant. La condemna ha encoratjat altres estudiants a parlar i així s’ha corroborat que, sota l’aparença d’una gran intel·lectual, hi havia una persona dèspota i narcisista que s’aprofitava d’ells a canvi d’ajudar-los en la seva carrera acadèmica.
La història té coses sucoses, com per exemple que Ronell és lesbiana i l’estudiant és gai, de manera que ens trobem amb un cas d’heterosexualitat que surt de l’armari i que dona joc per continuar la broma que diu que un dels requisits per treballar a NYU és que siguis homosexual. O fa gràcia i alhora pena veure als blogs com els exestudiants es foten d’ells mateixos explicant què és allò més dolorós i surrealista que han hagut de fer per complaure Ronell.
Però el gir més sorprenent de la història va ser quan es va filtrar que cinquanta-cinc professors amics de Ronell, entre els quals hi havia teòrics famosos com Judith Butler, Slavoj Žižek, Gayatri Chakravorty Spivak o Jean-Luc Nancy, havien enviat una carta confidencial a NYU demanant que en les seves deliberacions tinguessin en compte l’envergadura intel·lectual de Ronell. Tot i que a la carta reconeixien no haver vist el dossier, afirmaven sense cap pudor que l’estudiant actuava amb malícia i que Ronell havia estat sempre una gran professora.
Aquest cas, doncs, és una variació americana de la història de l’actriu heroica Andrea Ros en relació amb Lluís Pasqual. Ara bé, si en el cas de Pasqual van sortir gent que encara viu al segle passat com l’Espert o la Sardà amb l’argument originalíssim que tot ha estat culpa de les xarxes socials, en el cas de Ronell ha estat al·lucinant veure com els grans crítics de les estructures de poder patriarcal, colonial i ideològic han reaccionat de manera tan opaca i mafiosa. Butler ja s’ha disculpat i ha dit que la carta va ser un error, però ja s’ha obert la caixa de Pandora. És el que té la flexibilització contemporània del treball. El treball és precari i temporal, però això ha tingut un efecte alliberador inesperat: com que ser servil cap als teus superiors ja no et garanteix res, doncs s’ha acabat aguantar neures, eixugar llàgrimes, riure gràcies i llepar culs. Tot aquest personal que encara gaudiu dels plaers de les jerarquies passades, aneu-vos-ho posant al cap.