L’amnistia dels presos polítics

El 21 de febrer del 1936, pocs dies després de les eleccions del Front Popular, es va reunir la Diputació Permanent del Congrés per tal de tractar d’un únic punt: l’amnistia dels polítics que havien estat represaliats arran de la revolta del 6 d’octubre del 1934, entre els quals hi havia Lluís Companys i els consellers de la Generalitat. La campanya electoral havia estat dura i la imatge que s’ha traslladat sovint d’aquell període (en bona part hereva de la propaganda franquista) és d’un ambient irrespirable en què la guerra civil era inevitable. La diputació havia estat convocada d’urgència i, per aquest motiu, el president va voler agrair “la puntual assistència a la reunió”. Manuel Azaña havia elaborat un decret llei d’amnistia a corre-cuita. La gent s’amuntegava al davant de les presons i reclamava amb insistència l’alliberament dels 30.000 presos polítics, un dels punts programàtics del Front Popular. El dia abans, milers de persones havien omplert els carrers de Barcelona i un munt d’ajuntaments havien tramès telegrames apressant el govern a prendre una decisió immediata. El recurs a la Diputació Permanent obeïa, doncs, a la voluntat de no perllongar l’alliberament; però es tractava d’una via complexa, donat que el Congrés encara estava en mans de la dreta. Malgrat tot, a l’entrada de la sessió, el representant de la CEDA, el partit que havia dirigit la repressió posterior als fets d’octubre, va sorprendre tothom i va declarar als periodistes que el seu partit estava disposat a votar l’amnistia, i ho va justificar així: “El govern ens ho demana en nom de la pau i nosaltres venim com un sol home a complir amb aquest deure, deixant de banda punts de vista doctrinals.” Ja en la sessió, el diputat hi va afegir que l’amnistia era “necessària per pacificar els esperits i una conseqüència de la voluntat electoral del país”. Ara que alguns polítics espanyols estan tan afeccionats a recordar el 6 d’octubre del 1934, que cadascú extregui les lliçons que vulgui d’aquell gest.