La diva a la sala VIP

Com que la meva àvia havia cantat òpera, Montserrat Caballé va ser sempre molt present a casa. Considerava que era la millor soprano que havia sentit, per damunt de Maria Callas i també de Renata Tebaldi. Aquesta, segons ella, era la que més s’assemblava al timbre de veu que havia cultivat de jove. Atribuïa a la Caballé totes les gràcies, com a cantant i també com a persona. La trobava simpàtica, intel·ligent, guapa. Alerta amb aquest últim epítet. L’àvia distribuïa les persones del món entre les que eren guapes i les que no ho eren. A les guapes tot els era perdonat. A la Caballé no se li havia de perdonar res. No recordo si la va anar a veure i escoltar alguna vegada al Liceu. Devia ser només un cop i no per falta de ganes sinó per la pensió de viudetat. La seguia per la televisió, per la ràdio... Cantava amb ella. Es cansava. Lamentava que llavors hagués gravat pocs discos. Li vaig regalar una Lucia de Lammermoor. No era una òpera que li agradés perquè ella era més de la Bohème i Tosca, però l’escoltava una i altra vegada amb unció. I si no, cuinava amb la Caballé de fons. A casa, la “cuina de l’àvia” sempre va ser una superació de la sarsuela, el més musical dels guisats, juntament amb els canelons Rossini. Li vaig regalar l’Stabat Mater de Rossini cantat per la Caballé. Aquest disc també l’escoltava jo. Vaig descobrir la font d’inspiració de Manuel Blanch, el compositor de la Missa de les Santes de Mataró que s’interpreta cada any el dia de la festa major. Els mateixos cors, la mateixa embranzida instrumental... L’obra de Rossini és del 1831. La de Blanch, del 1848.

Això és una necrològica amb motiu de la mort de Montserrat Caballé? Si només parlo de mi i de la família... Tantes necrològiques segueixen aquest mateix patró i són la manifestació de qui les escriu. Els supervivents enterren a la seva manera.

L’àvia va comprar una entrada per a l’última sessió del cine Clavé, abans que tanqués definitivament i fos enderrocat. El Clavé havia estat el teatre on ella havia cantat. Va anar a ocupar la llotja més propera a l’escenari. Quan la pel·lícula es va acabar i els llums es van encendre per última vegada, es va aixecar i va cantar l’ària de la Mimì. No va viure l’incendi del Liceu. No va poder veure la Caballé plorant davant la destrucció.

El juny passat em vaig creuar amb la Caballé a l’aeroport de Moscou. Jo pujava a l’avió de retorn a Barcelona i ella en sortia. Anava amb cadira de rodes. Era un cos petit, disminuït. Els empleats de l’aeroport volien que seguís la fila dels altres passatgers. Una senyora que l’acompanyava va exclamar: “La diva merece una sala VIP.” Ella va superar l’imperatiu amb una nota més alta: “La diva exige una sala VIP.” La hi van conduir volant.