El càstig de la presó

La germana de Dolors Bassa escrivia una carta, aquest dissabte, que feia un mal al cor immens. Relatava com la consellera s’havia assabentat per la televisió que el Suprem li denegava de nou la llibertat. I el primer contacte amb la família després de saber aquesta nefasta notícia. La carta destil·lava una tristesa i una impotència que, en llegir-la, una no es podia quedar indiferent. La Dolors es manté ferma en les seves conviccions i no es penedeix de res. Però tenia l’esperança de sortir abans del judici. El dia a dia a la presó, sola, sense cap suport, és una càrrega i un càstig que ni ella ni cap dels presos polítics es mereix. Quan coneixes el que viuen i, després, vas veient el que passa a fora, amb les discrepàncies incomprensibles entre els partits sobiranistes i aquesta sensació de manca de rumb, se t’apodera un sentiment entre la ràbia i l’emprenyament. Tant de sacrifici, no només de les persones empresonades i a l’exili –que són les que han pagat el preu més alt–, sinó també de tots aquells ciutadans que s’hi han deixat la pell. La situació és complicada, és innegable, i la repressió de l’Estat no té precedents. Però només per la dignitat de totes aquestes persones és obligatori que aquells que ens representen posin fi a aquesta sensació d’improvisació. I els responsables d’aquesta situació són tots, cap se n’escapa. És ben simple: que el que es va aconseguir l’1-O hagi servit per a alguna cosa.