Trenta-cinc mil persones

Era la nit del 23 de febrer de l’any 1981. Estava reunida tota la família amb els ulls fixos mirant el televisor, mentre anaven donant imatges de l’assalt del tinent coronel Antonio Tejero i dos-cents guàrdies civils al Congrés dels Diputats. Es tractava d’un autèntic cop d’estat, perpetrat per la força pública, amb pistoles i trets a l’hemicicle. A Saragossa, els tancs havien pres les principals avingudes, i en altres llocs també hi havia moviments militars.

En l’atordiment d’aquella realitat, un de la colla aplegada va suggerir:

–Això ens pot portar a una guerra civil!

I el pare va contestar lacònicament:

–No, ara no, perquè ara la gent no passa gana!

L’home havia participat en la guerra civil, havia lluitat amb la República al front de l’Ebre, i havia estat fet presoner pels regulars del Marroc. Sabia que una de les causes d’aquella guerra va ser la fam secular de mig Espanya, que va portar molts homes a allistar-se, tot esperant millorar la seva trista sort.

Però llavors, l’any 1981, no hi havia la fam estesa per la Península de manera notòria. Era incipient el fenomen de la immigració; estàvem en plena febre immobiliària i consumista. Hi havia feina per a tothom que tingués ganes de treballar, i per tant, no era tan patent el drama de la fam. I sense aquest motiu, el pare considerava impossible que la metxa encesa per Tejero prosperés i provoqués un nou conflicte global.

Des de llavors han passat trenta-set anys, i el panorama ha canviat substancialment. A la demarcació de Girona ara hi ha unes trenta-cinc mil persones que depenen diàriament del Banc d’Aliments, segons em diuen. Un altre exèrcit –aquest, pacífic– de voluntaris, atén tothom que hi va cercant ajuda.

Les aportacions són generoses: la Unió Europea ajuda; altres institucions, també. Moltes empreses gironines hi entreguen els seus productes, de manera que no paren d’arribar contenidors o palets amb mercaderia. Però només per posar ordre, inventariar, distribuir les entregues, prevenir impostures –que n’hi ha de clamoroses– i atendre tothom, es requereix una infraestructura complexa. És un no parar. I el nombre d’assistits creix constantment!

Els qui trobem diàriament el plat a taula hem d’entendre que encara que només sigui en prevenció de la pròpia seguretat –sens menystenir la justícia social– ens convé que aquest servei funcioni. Que es pugui ajudar la gent que no té recursos per a una alimentació normal. Perquè si es deixés d’atendre’ls, i s’estengués la fam, podria passar qualsevol cosa. La fam no té espera. Per això assenyalem un avís urgent: falten més mans de voluntaris disposats a servir. Amb les actuals no es dona l’abast.