I ara què?

Fa anys, des de l’inici del procés, que con­reo l’opti­misme i ho faig perquè estic con­vençuda que quan el per­dem ens hau­ran vençut. Faig ser­vir el verb con­rear perquè no sem­pre és fàcil, s’ha d’abo­nar, regar i, no ho obli­dem, podar. Dit això, també vull dir que des de fa quasi un any, des d’aquell dia en què es va pro­cla­mar la República i que va durar dos segons, em costa molts esforços enco­ma­nar-lo a qui defa­lleix i dubta. Jo intento enten­dre els errors, m’enfado i tot seguit penso que la majo­ria d’equi­vo­ca­ci­ons es poden esme­nar i també penso en els que no hi són, en els que són a la presó, a l’exili, en els que s’han hagut d’hipo­te­car perquè la caixa de soli­da­ri­tat no ha arri­bat per fer front a les enor­mes fian­ces i en els que encara temen entrar a la presó perquè se la van jugar el 9-N o l’1-O per com­plir un man­dat que nosal­tres, els que els havíem ele­git, els vam dema­nar. D’això tracta la democràcia quan les regles del joc són democràtiques, no demoniàtiques, copi­ant el mot que fa ser­vir Arund­hati Roy en el seu dar­rer lli­bre. Els que vam ele­gir després, en aque­lles elec­ci­ons impo­sa­des, ja ho sabien, i també sabien a què s’expo­sa­ven. Van ser valents i valen­tes i vull pen­sar que no han dei­xat de ser-ho.

Què suc­ce­eix, doncs? Què és aquest espec­ta­cle lamen­ta­ble dels dipu­tats que hem ele­git perquè ens con­du­ei­xin fora d’un estat qua­li­fi­cat per les Naci­ons Uni­des d’estat cri­mi­nal que són incapaços de sor­tir de les seves tàcti­ques par­ti­dis­tes i el que saben fer millor és bara­llar-se davant la incre­du­li­tat i indig­nació dels seus elec­tors? I aquesta dar­rera set­mana tot s’ha com­pli­cat encara més i sem­bla que hauríem de tenir motius seri­o­sos per estar molt pre­o­cu­pats. La majo­ria inde­pen­den­tista que vam gua­nyar en unes elec­ci­ons malau­ra­da­ment ja és quan­ti­ta­ti­va­ment una mino­ria. Em direu que ha estat culpa de Lla­rena, i en part és veri­tat, però com sem­pre l’amic Par­tal m’ha con­vençut amb una pre­gunta que fa temps que es fa: es pot fer la República gover­nant una comu­ni­tat autònoma? És evi­dent que no. Com con­ju­gar el “ni un pas enrere” del car­rer i l’obediència al Par­la­ment de les ordres de lega­li­tat dub­tosa d’un jutge que no és impar­cial?

La gent té dub­tes i està enfa­dada amb uns par­tits que tenen unes estruc­tu­res i uns vicis del segle pas­sat, que juguen amb l’ambigüitat, el secre­tisme i les cor­ti­nes de fum. La gent està unida i és trans­ver­sal, com cal en aquest moment, però els par­tits encara posen a davant les seves par­cel·les de poder. És veri­tat, hi ha una gran quan­ti­tat de gent que fa temps que s’ha des­con­nec­tat de l’Estat, però el gran perill és que també es des­con­necti de la política, o que s’enca­putxi i comenci a cre­mar con­te­ni­dors. No m’agra­den les cares tapa­des, poden ama­gar mol­tes coses, fins i tot l’ene­mic, però la gent neces­sita estratègia, lide­ratge i una bona comu­ni­cació. Saber on va.

Jo soc la pri­mera que defensa una via radi­cal­ment pacífica, la revo­lució dels som­riu­res, però si tot és retòrica, no es pro­po­sen solu­ci­ons i con­ti­nua l’espec­ta­cle al Par­la­ment, se’ns que­darà el som­riure glaçat i el subs­ti­tuirà la ràbia i el des­encís. La Revo­lució dels Cla­vells va ser breu i efec­tiva, va durar vuit mesos i qua­tre dies. Sí, ja ho sé, ells tenien els capi­tans de l’exèrcit, pot­ser ja és hora de saber què tenim nosal­tres a banda d’ato­nyi­nats, pre­sos, exi­li­ats, llaços grocs i som­riu­res. L’ANC ho ha dit molt clar: cen­trant-nos en l’acció de govern, podem cons­ta­tar que cap dels com­pro­mi­sos elec­to­rals de les elec­ci­ons del 21 de desem­bre no s’han dut a terme. El govern des­tituït pel 155 no s’ha res­tituït i ni el Par­la­ment ni el govern no estan dis­po­sats a la deso­bediència necessària per fer res­pec­tar la sobi­ra­nia del Par­la­ment i avançar cap a la pro­cla­mació efec­tiva de la República Cata­lana.

I ara què, doncs? L’ANC ja ha fet el seu ultimàtum i pro­posa tres esce­na­ris: referèndum pac­tat amb l’Estat espa­nyol de resul­tes d’una nego­ci­ació directa bila­te­ral, referèndum pac­tat amb l’Estat espa­nyol forçat per algun orga­nisme inter­na­ci­o­nal i la via uni­la­te­ral. Amb un Par­la­ment amb mino­ria inde­pen­den­tista els dos pri­mers esce­na­ris ja són impos­si­bles, només queda la DUI. Fa uns dies jo no veia clar anar a elec­ci­ons, però ara veig que és una alter­na­tiva. Fins i tot una bona alter­na­tiva, perquè d’alguna manera el pano­rama s’ha acla­rit i ara ja sabem a què està dis­po­sat cadascú. Elec­ci­ons abans que un nou 155 les con­vo­qui. És un acte de sobi­ra­nia que tenim a les nos­tres mans i que ningú no ens pot pro­hi­bir. I quan penso en elec­ci­ons no penso en els par­tits tra­di­ci­o­nals. El pre­si­dent Mas ho va dir molt clar abans del 9-N. La inde­pendència, no l’acon­se­gui­rem amb les estratègies polítiques tra­di­ci­o­nals. Cal una nova manera de fer política. Ara tenim l’ANC, tenim la Crida per la República, tenim el movi­ment de primàries i tenim una enorme neces­si­tat d’uni­tat. No per­dem més el temps, o elec­ci­ons o DUI. Gua­nya­rem!