Pressupost o democràcia

Em comenta un socialista ben connectat amb Madrid que si La Moncloa ha forçat l’acord de pressupost amb Units Podem és perquè si la legislatura descarrila –per la impossibilitat d’aprovar-lo sense el suport de l’independentisme català– la foto amb Iglesias i el document de 50 folis amb el segell podemita serà benzina per a la campanya electoral de Sánchez de cara a seduir l’electorat d’esquerres. I fins i tot una mena d’ariet social antiindependentista a Catalunya. Iglesias haurà fet, doncs, de titella útil. Ja ho veurem. Crec que el pressupost comporta millores socials substancials com el salari mínim de 900 euros. Però quan Sánchez dona l’esquena a la situació dels presos polítics i exiliats, als centenars de catalans represaliats judicialment o a la demanda majoritària a Catalunya pel dret a l’autodeterminació, demostra que aquests són uns comptes trampa que segurament han incorporat l’accent social per entabanar Podem sense pretensió d’aprovar-los. Per això, que els dirigents de Podem plantegin obviar els presos polítics i els exiliats perquè el pressupost preveu més de 2.000 milions (suposadament) que repercutiran a Catalunya suposa aplicar una vergonyosa política xantatgista i crematística en comptes d’exigir al govern del PSOE que obri la via democràtica demolida pel PP. I resulta incomprensible que Catalunya en Comú toleri que el govern de Sánchez veti en el TC la seva pròpia resolució de reprovació a Felip VI vulnerant la llibertat d’expressió i d’acció política del Parlament. Mentre no existeixi la República Catalana el pressupost espanyol continua sent molt important. Però els drets i la democràcia ho són molt més. I supeditar una cosa a l’altra és un xantatge intolerable de Podem i un error de càlcul del PSOE. Perquè si l’independentisme arriba a la conclusió que la moció de censura no ha servit per a res potser Sánchez no farà mai cap pressupost. Ni aquesta legislatura ni en les futures.