Històries de metges

Les històries de metges agraden. Una prova és l'èxit de les sèries de metges a la televisió. El Doctor Kildare va ser una de les primeres del gènere que va arribar a l'Estat espanyol, quan només emetia Televisió Espanyola en blanc i negre i amb moltes interferències. Als anys vuitanta, A cor obert. El personal sanitari de l'hospital de Sant Eligius va captivar l'audiència, però no tant com ho va fer Georges Clooney a Urgències. Han posat el colofó, la romàntica Anatomia de Grey i l'àcida House. El perquè agraden les històries de metges es troba en el fet que, per molt que la ficció ho distorsioni, aquestes sèries acaben parlant de la vida. Un hospital és la metàfora concentrada de la vida. Qui hi hagi treballat o ingressat com a convalescent ho sap.

A la gent li fascinen els metges perquè sovint creiem que tenen la vareta màgica per foragitar els nostres mals, tot i que els metges fan el que poden i procuren a vegades fer-nos veure que la medicina no és una ciència exacta. Això sí, nosaltres ens entossudim a demanar-los miracles per molt agnòstics que siguem.

La meva germana Maria Rita (Vidal) és metgessa. Sempre m'ha anat bé tenir una germana metgessa. M'ha fet entendre el que hi ha dins de la bata blanca. L'altre dia la Maria Rita va ser protagonista d'una historia humana. Va assistir a un part a una farmàcia prop de l'ambulatori de Can Serra on treballa a l'Hospitalet de Llobregat. Uns farmacèutics, unes infermeres i una metgessa: personal força indicat per a una situació d'urgència mèdica. El que no és tan normal és parir a un sofà de la rebotiga de la farmàcia.

Aquesta és la singularitat d'una història que ha emocionat el barri perquè a tots ens agrada pensar que els metges vetllen per nosaltres per humanitat. I per fer-ho no han calgut ni càmeres, ni guionistes, ni actors.