Vuits i nous
Percepcions precipitades
Hi ha coses que les haig d’apuntar de seguida perquè si deixo passar el temps acabaré pensant que les he somiades.
Fa uns dies em trobava sopant en un restaurant. Unes taules més enllà hi havia dos matrimonis. Parlaven en veu molt alta però no els entenia. Ho feien en un castellà imposant, d’ordeno y mando,, de campana de bronze. De seguida els vaig atribuir la filiació política. No podia ser cap altra: una de les dues. O de les tres. Quan el cambrer se’ls va acostar per demanar-los les postres, li van contestar en perfecte i normal català. Tots, menys una de les senyores. Em vaig fer càrrec de la situació. Parlaven en castellà entre ells per “deferència” a la senyora que no articulava el català, com és típic que passi en aquestes ocasions d’aiguabarreig social i lingüístic. El seu castellà no era imposant sinó impostat, que no és mateix. És el castellà que els catalans hem après a les oficines oficials, a les comissaries del DNI. El que hem sentit al servei militar, al Madrid ministerial, o a les sarsueles situades en aquella capital. Per edat, els homes havien d’haver fet el servei i tots quatre havien d’haver atrapat l’antiga afició dels catalans per les sarsueles poblades de chulapones i manolas. Ara ho tinc: era un castellà de xotis i manubri. Van acabar abans que nosaltres i es van alçar per sortir. La senyora castellanoparlant es va separar del grup i va venir cap a mi. Em va preguntar: “¿Cómo cree que acabará todo eso?” Em vaig imaginar que “eso” era el “procés”, però d’entrada em vaig mantenir prudentment mut. Va afegir: “Nos tenemos que independizar ya porque en caso contrario nos van a comer vivos.” Va acabar amb una admonició: “Le veo a usted por la televisión; últimamente le noto algo flojo con los unionistas. Tiene que dar más palo.” Mira que m’ho tinc dit: no haig d’arribar mai a conclusions precipitades.
Començo a fer col·lecció de casos així: el policia franquista que s’ha tornat independentista, el fill de l’alcalde de l’antic règim que reparteix llaços grocs... Per on està “dividit”, el país?
Un altre dia prenia un cafè a la terrassa d’un bar del carrer Ganduxer de Barcelona amb un amic. Zona alta. Un senyor gran que passava em va venir a saludar. “El llegeixo sempre.” Li vaig preguntar com es deia. Va dir un cognom abarrocat que l’amic, que té més memòria que jo, va trobar que corresponia a un remot altíssim càrrec de Franco, militar, por supuesto. Els homes de confiança que Franco triava sempre tenien cognoms de bombo i plateret que s’havien de dir seguits, com els dels àrbitres de futbol. “Era el meu pare”, ens va dir l’home. I després: “A casa, només entren El Punt Avui i l’Ara; La Vanguardia la llegeixo poc: cada dia és més La Vanguardia Española.”