Tristesa

Estem profundament tristos quan suportem la realitat dels presos polítics catalans. Ens sentim ferits i impotents davant tanta ignomínia. I no podem entendre la injusta realitat d’aquesta arbitrària aplicació d’allò que en diuen l’imperi de la llei. Els presos polítics, els nostres presos, ens deixen aclaparats i marquen un punt àlgid d’una tristesa col·lectiva.

I ens omple de ràbia escoltar els comentaris de dirigents de la caverna justificant les presons preventives. Polítics i comunicadors ultramuntans parlen de rebel·lió i sedició amb absoluta lleugeresa i es rebolquen entre desqualificacions personals que es converteixen en manifestacions més que grolleres. Alguns líders de ciutadans i populars –no cal dir noms, els coneixem– traspassen amb impunitat les línies vermelles i semblen enyorar els temps dels vells dictadors.

Mentrestant, el calendari marca el compliment d’un any de presó, l’aniversari de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que anirà seguit de set aniversaris més. Una injusta realitat que ja no sabem si és judicial o política. L’absoluta negació dels drets bàsics de persones i pobles; el dret a opinar, a debatre, a tenir criteri propi i a lluitar pacíficament pel dret col·lectiu a decidir.

És la constatació que som en un estat de baix nivell democràtic, sustentat en antigues històries de vencedors i vençuts.

Però s’equivoquen. La mateixa tristor ens omple de dignitat i de força. Com escrivia Espriu: “Contra l’acció de bords i lladres / el meu poble i jo.” La repressió omple de raons i dona força. Ningú no havia dit que seria fàcil, però arribarà el dia que els presos seran al carrer i nosaltres albirarem la llibertat.