Els moniatos

Tot amb tot i a pesar de “l’aigua que baixa”, que diuen a Girona –l’aigua tèrbola de la política i de la “justícia”–, podem parlar de moniatos. O consumir-ne, ara que n’és el temps. La meva jove, que és argentina, s’estranya que els reservem per a les postres o que els ingerim sols. Al seu país serveixen per acompanyar l’asado, com si fossin patates. També se sorprèn que hi hagi tan poques varietats: una o dues. M’explica les argentines: les de polpa amb estries o sense, els diferents colors i textures... No arriba a enumerar-ne tantes com els peruans fan amb els seus milers de patates diferents, però gairebé. Jo recordo que de petit se’n trobaven més. En Jaume Boter, que és un pagès que fa de senyor o un senyor que fa de pagès amb aproximacions aristocràtiques, em va explicar un dia, anant a Vitòria amb cotxe, que com que és un cultiu de molt poca sortida i encara menys prestigi els conreadors se n’han desinteressat. La venedora de la plaça els mig amaga. Diu que és perquè a ella no li agraden. Jo diria que com que vol que la seva clientela sigui selecta, se n’avergonyeix.

La mare, per aquest temps, en portava sempre de plaça. A casa se seguien totes les tradicions, les culinàries amb molta intensitat. No les podríem haver seguit si haguessin estat cares, però tenim la sort que la cuina popular cíclica no exigeix llagostes ni gambes ni filets de vedella ni les elaboracions de Can Roca. Per quaresma, bacallà. Ara el bacallà és prohibitiu. El que menjàvem en aquells anys, envasat en unes capses de cartó flonjo i humit de color blau que, no sé per què, duien la bandera espanyola impresa, era un bacallà eixarreït i ple d’espines a l’abast de tothom. No sé si encara se’n troba. La bacallanera de la plaça tampoc no en fa ostentació. El bacallà “de proximitat”, el més pròxim a l’aparador, és d’Islàndia i porta la bandera d’aquell país.

Els moniatos. La intenció era escalivar-los al forn. De vegades el forn no responia i els dúiem a coure a la fleca del carrer Montserrat. Molta gent hi confiava el gratinat dels canelons o el pollastre de Nadal. Parlo de coses molt antigues, soc molt arcaic. Les castanyeres de carrer també en coïen i servien, però per algun motiu en aquests establiments estacionals i de posar i treure només ens equipàvem de castanyes, l’altre fruit del temps, amb els bolets i el raïm. El pare, quan del raïm que havia consumit només en quedava la rapa, ens recitava indefectiblement: “Saps a l’hospital? Porta-hi aquest malalt.” Vaig seguir la tradició oral amb els fills. Encara la mantinc per veure si té continuïtat quan tampoc no hi sigui. No ho sé, si jo mateix he alterat una tradició: els moniatos, per acompanyar la carn i els rostits. Ara mateix en tinc uns al forn.