Narcisisme compulsiu

Prometeu és el símbol per antonomàsia de l’esperit modern. Narcís, en canvi, és l’arquetip de la postmodernitat. Prometeu és l’emblema de l’emancipació, de l’esforç, de la voluntat de l’home modern de ser vertaderament autònom. Prometeu roba el foc als déus per ocupar el lloc que fins ara ells havien ocupat. El seu anhel és emancipar-se de la tradició, ser plenament autònom, deixar enrere l’autoculpable minoria d’edat. Representa l’home modern, vol viure alliberat de la tutela de l’Estat, però també de la religió.

Narcís, en canvi, és l’arquetip simbòlic de la postmodernitat. S’enamora de si mateix en veure’s reflectit en un estany i refusa l’amor que els altres li volen donar. La seva principal preocupació és la cura de si mateix. És un ésser autocèntric que té com a objectiu sentir-se bé, agradar-se, fruir de la vida. Lluita feroçment contra l’envelliment i la decrepitud; no aspira a grans ideals, ni a transformar el món, però vol romandre permanentment bell. El seu anhel és fruir de l’eterna joventut, gaudir d’una bona salut i reproduir els arquetips de bellesa que imperen en la societat.

En la mentalitat narcisista subsisteix una ascètica que no es pot qualificar, estrictament, de religiosa, perquè l’objectiu no és acostar-se a Déu, ni purgar els pecats mundans, sinó romandre en el món, el màxim de temps possible, amb un aspecte jovial i sa. Això suposa un exercici físic periòdic i tota mena de sacrificis i de cures corporals. És una penitència laica que el ciutadà postmodern està disposat a practicar. Amb tot, si entreveu que la tecnologia li pot estalviar els patiments i assolir el cobejat objectiu sense haver de suar, s’hi apuntarà veloçment.

Hi ha una relació íntima entre el narcisisme postmodern i l’ascètica laica. És innegable que l’ideal del cos esvelt, jove, musculat, posa els individus a gestionar el seu cos i a imposar-li serioses limitacions. La norma tirànica de la primor fa que els ciutadans vigilin contínuament el que pesen i el que mengen, que vulguin remodelar la seva silueta fins a l’extrem de semblar esclaus de l’aspecte. L’imperi de la imatge no té miraments i afecta igualment adolescents, joves i adults. L’objectiu és agradar-se, sentir-se bé, però per assolir aquesta fita cal assemblar-se als models estètics que imposen la publicitat i els mitjans de comunicació. La crítica està prohibida i la mimesi és col·lectiva.

Narcís no necessita l’amor de ningú, tampoc no està disposat a entregar-se a ningú. Viu emmirallat en si mateix, frueix de vincles esporàdics, líquids, en paraules de Zygmunt Bauman, però tem qualsevol forma de compromís a llarga distància. Aspira a l’autosuficiència, a no ser dependent, ni emocionalment ni econòmicament, de ningú. La idea de la dependència física l’aterreix. La possibilitat que la tecnologia pugui garantir aquesta autosuficiència dona aire al seu somni i enllaça, profundament, amb les seves aspiracions més íntimes.

L’aspiració de Narcís és, justament, l’autosuficiència, extirpar la vulnerabilitat. Aspira a la single life com a projecte de vida. No vol deure res a ningú i, sobretot, no està disposat a sacrificar-se pels altres. Per això, veu en la tecnologia i en la societat robotitzada i mecanitzada la millor representació de la seva utopia. La resultant última, però, d’aquesta utopia és la soledat.

L’espanta El compromís, el lligam definitiu, la pèrdua d’autonomia, la vinculació a un ésser dependent. Vol ser independent, però, a la vegada, necessita el caliu dels altres. El resultat d’aquest model és, en darrer terme, en la soledat. És difícil lligar aquesta utopia amb la naturalesa social i política de l’ésser humà i la seva necessitat de sociabilitat. Per això és essencial desconstruir aquest model i mostrar les seves mancances i deliris. La cura del jo en la seva mesura és necessària, però l’obsessió compulsiva pel jo condueix a l’oblit de l’altre i, finalment, a un regne d’individus solitaris i aïllats.