Una agenda

Amb el subtítol de “llatinoamericana” i que ja fa gairebé trenta anys que ens marca itineraris de solidaritat. Presentació a Girona, divendres que ve. Sempre amb el nom de qui es mereix un títol d’honors civils, que potser refusaria, i religiosos: el bisbe català Pere Casaldàliga. M’adono que fa molts anys que vaig tenir la sort de presentar-la. Hi torno, tardoral com soc, i, a més, lacai amadrilenyat. En un context sociopolític mundial massa carregat de neguits i de dubtes, quan encara s’han de resoldre problemes tan greus com la pobresa, els fluxos migratoris dels que fugen de la guerra i de la fam, i sota el signe del sarcasme dels poderosos que creuen que Amèrica és d’ells i que això de Llatinoamèrica és com la torna, que pot ser venuda per quatre xavos i un grapat de vots a favor de la intolerància.

M’adono que potser, des la nostra petita pàtria, en una hipotètica borsa de valors, l’Amèrica Llatina cotitza a la baixa. Recordo la trobada dels anys vuitanta a Xile, en el marc del Chile crea, com a contrapès, gairebé clandestí, a la barbàrie d’un Pinochet i sota el signe de les morts d’Allende i de Pablo Neruda. Entre els catalans hi érem Quico Pi de la Serra, Vázquez Montalbán, Raimon, Enric Majó, el pintor Guinovart, Assumpta Clos, J.L. López Bulla... (a Joan Manuel Serrat, les autoritats xilenes li van negar l’entrada). Recordava l’assassinat de Joan Alsina. I, ara, el de Lluís Espinal, crucificat a Bolívia. I una pancarta d’actors xilens, també perseguits, que deia: “¡Me cago en el V Centenario!”, amb la proposta d’exigir a Espanya “un desagravio” i, a canvi, el retorn dels mirallets que regalaven als nadius els del Descubrimiento evangelizador amb la marca Castilla.