Al fons. A la dreta

En el debat acadèmic una pregunta latent els darrers anys era la que tractava d’entendre per què no hi havia extrema dreta al Congrés espanyol. La resposta habitual era sostenir que aquesta quedava integrada en el Partit Popular. L’hereu sociodemogràfic del franquisme que integra els tres valors centrals de l’extrema dreta: catolicisme, llei i ordre, i unitat nacional.

A Occident, el fenomen polític més sorprenent i poc explorat és precisament el que es dona en aquest àmbit ideològic. Els mitjans, defensors interessats de l’statu quo, tendeixen a espectacularitzar l’aparició de partits nous mentre obvien un fet molt més important. La progressiva transformació dels partits de dreta cap a postulats, maneres de fer, formes de lideratge i estils retòrics propis de l’extrema dreta. El populisme feixistitzant no avança doncs, només, per la via de l’aparició de nous partits polítics. Sorgeix per la infecció i transformació dels partits existents. Sarkozy a França. May a la Gran Bretanya. Sobretot Trump, als Estats Units. En aquest país els postulats contra la immigració, contra els acords comercials i a favor de jutges retrògrads o de candidats acusats per abusos sexuals ja no són només patrimoni del Tea Party. Són secundats pel Partit Republicà en ple. Un fet, tot sigui dit, que pocs esperaven ara fa tot just dos anys.

A l’Estat espanyol l’evolució de Ciutadans és el millor exemple. De partit socialdemòcrata, a liberal, a competir obertament amb la dreta en dos dels tres valors centrals: llei i ordre i unitat nacional. Dues imatges escenifiquen aquest moviment ideològic. La de les cúpules de Cs, PP i Vox, ben juntetes, a la capçalera de la manifestació del 12 d’Octubre. I la carta, confessió, de l’eurodiputada Carolina Punset anunciant que abandona el seu partit. Pel que fa a l’evolució del Partit Popular, situat ideològicament a Catalunya en l’espai de l’extrema dreta, aquesta ja deixa poc lloc a dubtes. Discursos contra la immigració. Retòrica confrontacional al Congrés. Utilització de la bandera per demanar l’extirpació de l’autonomia. Ja només faltava Casado recordant les velles glòries colonials.

Acabem i situem-nos. Els dos grans triomfs recents de l’independentisme els ha donat l’Estat i han arribat com a reacció. La repressió policial de l’1 d’octubre va convertir el cas català en notícia a tot el món. D’altra banda, la repressió judicial posterior ens recorda dia rere dia com es resolen els conflictes territorials en aquest país. Contra tota adversitat, això és el que ha permès mantenir viu un independentisme que, de manera sorprenent, encara es manté al llindar de la majoria. Si seguim la línia anterior, el tercer triomf molt probablement tornarà a arribar amb la dreta espanyola. I tornarà a ser per reacció. Ara del que s’hauria de tractar és que quan els líders sobiranistes es llancin els plats pel cap ho facin amb prou diligència per, quan arribi la tercera onada, uns i altres no hagin perdut el nord de vista.