Hospital de guerra

Durant la guerra, el col·legi dels Salesians de Mataró es va convertir en hospital de soldats ferits al front. Les autoritats sanitàries el van escollir perquè era gran, airejat i saludable –sense haver-se mogut de lloc, llavors estava situat fora de la ciutat, entre turonets i camps de conreu– i perquè estava ben comunicat amb l’estació del tren. “Ben comunicat” vol dir que un tramvia unia l’estació amb l’hospital, en un trajecte de tres quilòmetres. Els ferits més greus arribaven amb ambulàncies o camions adaptats. Els altres, amb tren. La majoria procedien del front de l’Ebre, a la Terra Alta. Com que la línia ferroviària de Mataró no comunica amb aquell paratge remot, els damnificats arribaven a la ciutat després de penosos transbordaments. Quan els anunciaven que ja eren a lloc, encara els quedava pujar al tramvia. Els passejants de la Rambla i la Riera els devien veure passar dins les carraques lentes i trontollants.

Els nens que feien classe als Salesians van ser confinats en aules aïllades de les que es feien servir de sales d’operacions, de llits i de morgue. Els morts eren enterrats en una fossa al cementiri. L’historiador Josep Xaubet els va identificar fa anys basant-se en les partides de defunció. Molts pertanyien a les Brigades Internacionals: n’hi havia de tot Amèrica i Europa. Part dels sanitaris eren també estrangers. El 1998 l’Ajuntament va convocar els familiars dels morts, i també supervivents. Alguns no es van poder localitzar. La també historiadora Maria Salicrú n’ha esbrinat la raó: els encarregats dels certificats de defunció o del registre d’ingressos i altes escrivien com podien els noms estrangers. Un “Cocteau” es podia convertir en un “Cotó”. Si van equivocar el nom castellà del fideuer de l’Uruguai, imaginem-nos els russos o polonesos. L’Ajuntament ha pres el compromís de trobar els familiars. Alguns es pensen que el soldat que va venir a la guerra d’Espanya per combatre a favor de la República va morir a l’Ebre, on li ofereixen flors, perquè les últimes notícies que en van tenir venien d’allà.

Josep Xaubet i Maria Salicrú van exposar dimarts les investigacions en una conferència en homenatge a les Brigades Internacionals. A primera fila seien els parents de la Maria Sans, una de les infermeres de l’hospital. Un dia, uns escolars de Mataró van fer un intercanvi amb uns de Suècia. Un home gran del poble on van anar els va preguntar d’on venien. Havia estat ingressat als Salesians de Mataró. Havia tingut un idil·li amb una infermera. Ell i la Maria Sans es van retrobar en l’acte del 1998. Es diu si ella no va inspirar la Maria de Per qui toquen les campanes. Hemingway la va conèixer. Havia vingut sovint a visitar un amic ingressat. No preguntis per qui toquen, toquen per nosaltres.