El Consell de Torra

L’historiador Jordi Amat i jo l’altre dia vam fer un bisbe. Mentre ell articulava al programa televisiu d’en Xavier Graset que el Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent que aquell dia havia presentat el president Torra era una segona edició del Congrés de Cultura Catalana de fa quaranta anys, jo feia la mateixa observació amb idèntiques paraules a casa. “Fer un bisbe”: “Dir la mateixa cosa dues persones al mateix temps sense acord previ”, diu el Moll amb la precisió i concisió habituals. Aporto la definició per si hi ha algun lector que no sap què és “fer un bisbe”. Calen congressos de cultura perquè tot se’ns perd pel camí, també les locucions i frases fetes. El Moll: el Diccionari català-valencià-balear iniciat per mossèn Antoni M. Alcover i enllestit per Francesc de Borja Moll. Vostès ja ho saben, però és per si hi ha un desorientat. I el Congrés de Cultura Catalana: es va celebrar el 1978. Va congregar molta gent de moltes disciplines i ideologies diverses unides pel catalanisme. Va ser, com es diu ara, “transversal”. Les conclusions van ser la base per construir la Catalunya de la democràcia. L’Estatut les va contenir en bona part. Els governs de Tarradellas i successius les van aplicar. El Parlament hi va donar suport, amb els matisos comprensibles, perquè gairebé tots els partits presents a la cambra, o els seus representants, havien participat en el Congrés. La immersió lingüística a les escoles, aprovada per una majoria amplíssima, figurava en les conclusions. O els plans d’algunes carreteres, o les xarxes d’hospitals i biblioteques, o els estudis de física o de química o de matemàtiques...

Ara Quim Torra engega un altre Congrés, el segon, encara que en digui “Consell”. Però no té cap altre nom. No és un retret, al contrari. Ja sé que alguns n’esperaven més: una construcció republicana, l’elaboració d’una constitució... El país no és el mateix que fa quaranta anys. Ens els últims, tot s’ha accelerat. Aquell Congrés va ser el de la futura autonomia. Aquest es planteja quan una gran massa de catalans reclama la independència i quan s’ha provat de declarar-la, amb un fracàs. Com ha de ser la Catalunya independent? O no independent, si les conclusions ofereixen alternatives que ara no podem albirar...? Tant de bo haguéssim convocat aquest segon Congrés abans, quan es va detectar que l’autonomia havia quedat superada. Ens hauríem estalviat disgustos i patiments. El dirigirà el cantautor Lluís Llach. Avui en coneixerem els components. Serà tan ecumènic com el primer, aglutinarà tanta gent? Si l’han de fer “els sospitosos de costum”, malament. O positiu, si saben convidar pensaments diversos. Ja ho veurem. Estem en encesa espera.