Repassant Girona

Una de les millors coses que es pot fer a Girona una tarda d’octubre (de fet, qualsevol dia de qualsevol mes, a qualsevol hora) és fer-la petar amb dos personatges d’aquesta ciutat. Dos gironins, no necessàriament de la Girona profunda, que no han nascut a Girona però que són ambaixadors de la ciutat. Un va néixer a Salt i ha fet el pregó a Girona i al seu poble. L’altre és de Besalú i no passaran gaires anys que el faci, el pregó, a Besalú o a ciutat. Tots dos estan ben presents als mitjans de comunicació: Guillem Terribas fins a l’extenuació aquests dies, com a ànima de la Llibreria 22, que ha fet quaranta anys; Salvador Garcia-Arbós com a comissari de l’Any del Xuixo, presentat aquests dies. Passar una llarga estona amb ells, i si pot ser amb un cafè i un bon havà –en Guillem és un fumador de cor però ho té prohibit per raons mèdiques– vol dir anar passant gent que tant poden parlar de l’exposició que ahir es va inaugurar, que reivindica l’obra i la figura de Damià Escuder, com del Girona de futbol, dels Casero, de periodisme, de cine o de teatre. Parlar amb ells té un problema i és que com que ho saben tot, és difícil sorprendre’ls en alguna cosa, sigui qualsevol moguda política –com la que té el suport del llibreter– o qui ha invertit en un restaurant del Barri Vell. Això sí, pots acabar descobrint que un d’ells no suporta el cinema de Godard. El paper de la Llibreria 22 per dinamitzar la vida cultural gironina és inqüestionable i en Vador va pel camí. Això del xuixo és cosa seva i és molt bona cosa, perquè tocava i perquè, amb poca inversió, es parlarà molt i bé de la ciutat. I perquè toca reivindicar gent que el va posar de moda, el senyor Puig, i els que encara treballen per fer uns xuixos collonuts que es poden trobar en diverses pastisseries i obradors de la ciutat. O sigui, que en menys de dues hores vam repassar Girona i en la conversa va sortir mitja ciutat. Em va fer gràcia saber que Damià Escuder, amb un gran paper a l’Assemblea i a l’Assemblea d’Artistes, va pronosticar en el seu moment que Jordi Pujol seria un gran president i que Modest Prats havia d’arribar a bisbe de Girona. El primer va ser-ho. D’en Modest en tenim un gran record i una gran estima, i els personatges amb qui vaig passar la tarda pensen que mai va pretendre arribar a bisbe, encara que n’hagués estat un i de molt savi.