Els Coleman

Es pot pecar de pensament, paraula, obra o omissió. Això és el que vaig aprendre de petit. Entenia les tres primeres, però em costava trobar un exemple de l’última. Omissió és “deixar de banda quelcom que calia dir o fer”. És a dir, no actuar, no intervenir, no participar. Això és el que practica la família Coleman, que avui comença a ensenyar les seves privacitats al Romea, després d’haver estrenat en el Temporada Alta fa una setmana. L’obra de Claudio Tolcachir, un clàssic de fa més de deu anys, parit a còpia dels esforços col·lectius de mesos i mesos d’assaigs a Timbre 4 de Buenos Aires, escrit i dirigit en estat de gràcia per l’argentí, fa temps que es representa arreu del món però aquesta és la primera vegada que parla una altra llengua, el català.

No sé si la família Coleman comet un pecat col·lectiu com a família, o individual, en funció de la responsabilitat de cada un dels membres, però el que és segur que es produeix és una desbandada general. Deixar de banda. Deixen de banda les fràgils responsabilitats, ocupen espais desconeguts, alliberats de les subjeccions que els tenallaven, en una fugida que no saben on els durà. Vivien “una convivència impossible transitada des de l’absurd quotidià”, però alhora, en aquest hàbitat a mig camí de la comèdia sense sentit i del drama personal, havien establert unes regles que es regien tant pels desitjos frustrats com per la imperícia a l’hora d’afrontar-ne de nous. Es pregunten sobre “tot allò que jo podria ser i fer si no estigués aquí”, i sobre la possibilitat de fugir d’aquesta gàbia d’ocells embogits.

La versió catalana de La família Coleman té de tot. El frenesí de les situacions estrambòtiques i la quotidianitat capgirada per unes conductes anòmales i, al final, properes, sentimentals, humanes. Hi ha actuacions poderoses, hilarants, sarcàstiques, tendres, fràgils, en un repartiment coral de primer ordre en què costa destacar algú. Els cims i els racons obacs, l’eufòria i la depressió, la veritat i la mentida. Res no s’omet.