Un any després

Ja ha passat un any d’aquella fallida proclamació d’independència i s’han fet totes les anàlisis possibles del que va passar i del que no va passar, dels errors i dels encerts, de les declaracions i de les actituds. S’ha analitzat absolutament tot el que es podia analitzar, malgrat que encara hi ha moltes coses que no s’han explicat d’aquells frenètics 26 i 27 de setembre del 2017 (i dels dies posteriors). Ja ha passat un any i si haguéssim de definir on som ara mateix, com a país vull dir, seria complicat sintetitzar-ho. Fins i tot, definir-ho. Si agafem la versió positiva, com a col·lectiu som més que mai i, el més important, més convençuts que mai. El que va passar l’1-O i a posteriori va consolidar les bases de l’independentisme ciutadà. La gent va fer un clic que no té marxa enrere. L’Estat espanyol sembla que ho té molt complicat per recuperar el suport social a Catalunya. A hores d’ara el té perdut. Aquesta seria la versió positiva del darrer any.

En la versió negativa, indiscutiblement el pitjor és l’empresonament i l’exili de persones de pau, triades com a cap de turc i exposades a una venjança sense precedents. Com a conseqüència, vivim uns moments de lideratges confusos i d’estratègies diverses, des del punt de vista polític, que generen confusió sobre el rumb a prendre. Però ens mantenim a lloc, que és l’important. Pot semblar poc, però no ha estat gens fàcil.