Tres llibres

Fa un any, la setmana que avui acabem va ser terrible. He emprat aquesta a llegir tres llibres que m’han estimulat la catalanitat i la satisfacció de pertànyer a aquesta cultura. Un és Borja Papa, meticulosa i admirablement documentada “autobiografia” del valencià de Xàtiva que va ocupar la cadira de Pere, deguda a Joan Francesc Mira. L’autor el fa molt positivament valencià, o català, en oposició als francesos, italians i espanyols que es movien per Roma i ambicionaven el soli pontifici. Els Reis Catòlics reben de valent. Isabel queda com un drap brut, també en sentit literal. Ferran és un expansionista mal negociador que no va mesurar mai el pes de la corona catalanoaragonesa que va dur al cap. Mira perdona o suavitza molts dels pecats que s’atribueixen a Alexandre VI, el nom que el Borja va triar per dirigir l’Església. Es tracta, diem, d’una “autobiografia”. L’exculpació, doncs, és lícita. Sense obviar els episodis escandalosos del seu papat, Mira és molt hàbil en la vindicació del seu paisà.

El segon llibre d’alguna manera complementa l’anterior. L’ha escrit Antoni Gelonch i es diu Luter. És la biografia del reformador alemany. L’emergència de la figura de Luter, el seu èxit, s’explica per l’existència prèvia de Borja i alguns dels papes que el van precedir i seguir. Roma era la babilònia que el monjo de Wittenberg va denunciar i que Gelonch i Mira ens presenten. Luter va traduir la Bíblia, i amb això va crear la llengua alemanya moderna. Es va posar a favor dels poderosos, els va justificar i atiar en la repressió contra el poble en la Guerra dels Camperols. Va ser un últim exemplar furibund de l’edat mitjana o va encetar la moderna? Ell i Borja es troben en la vacil·lant frontera, amb Maquiavel sobrevolant-los. Antoni Gelonch: un historiador català interessat per una figura remota en l’espai i el temps, no en influència espiritual i cultural. No els parlava de l’orgull de pertànyer a la cultura catalana?

El tercer: Clandestins, d’Antoni Batista. Una crònica sobre la lluita antifranquista, també molt documentada perquè no en va l’autor en va protagonitzar alguns episodis i al llarg de la seva carrera periodística ha investigat tots els altres. Té algun punt de contacte Clandestins amb els dos altres llibres? Més que no sembla. Batista arrenca d’Adam i Eva, els primers “emboscats”. Salta a Jesucrist, un altre camuflat, amb els seus apòstols que es canviaven de nom. Amb el nom canviat i refugiant-se a les catacumbes van actuar molts militants antifranquistes. Tots els grans actes els feien en esglésies, emparats per un Concili i uns capellans que liquidaven Trento, reacció catòlica davant la modernització de Luter. El llibre acaba ara: amb gent a la presó, exiliada i encausada.