Al cementiri

Avui els capellans, grans observadors de la tradició, ens duien al cementiri. Com que la gent hi havia passat en massa el dia abans, era un jardí. Ens deixaven lliures, i jugàvem i esmorzàvem com a l’hora del pati. El cementiri fa gran pendent, i molts pujàvem fins a l’última terrassa. Una rajola indicava el lloc on els anarquistes havien afusellat mossèn Josep Samsó, rector de Santa Maria. Ningú no ens n’explicava res, ni els capellans, que haurien de ser-ne els més interessats. En una cantonada hi havia la fossa comuna. Més tard sabríem que a més d’acollir els pobres sense nínxol en propietat contenia els ossos de morts durant la guerra, alguns de les Brigades Internacionals. Miràvem des de la reixa el cementiri “protestant”. Deien que a la nit s’hi veien llums en dansa, que s’hi feia espiritisme. Baixàvem amb mitja por.

Ara que començava, l’espai se m’acaba. Avui me l’han reduït. La reclamació de llibertat per als presos polítics hi obliga. M’hi sumo. Ja no hi ha cementiri dels protestants; les despulles identificades han estat ben enterrades o retornades; mossèn Samsó ha estat elevat a beat. I resten tanta justícia pendent i temors per superar...