La catedral del poble

No he llegit L’església del mar, l’obra d’èxit d’Ildefonso Falcones, que fa una desena d’anys figura entre les meves lectures pendents, però ara no m’he perdut un borrall de l’adaptació televisiva, força versemblant i interessant. Quasi cinc-cents mil espectadors deixen constància de l’interès de la versió catalana, i fins els medievalistes diuen que s’ajusta bastant –malgrat algunes concessions escèniques– a l’ambient de l’època que retrata.

L’obra transporta a la Barcelona que creix, en un segle XIV convuls, com tots els segles. La ciutat vella s’expandeix fora muralles i la burgesia irromp, a la recerca del poder terrenal. L’altre poder, l’espiritual, vol apuntalar la imatge de domini i, quasi al mateix temps, tres edificis singulars basteixen les fàbriques que faran conèixer Barcelona com “la capital de les tres catedrals gòtiques”: la seu episcopal de Santa Creu i Santa Eulàlia, la dominica Santa Caterina, i la popular Santa Maria del Mar. De la titular dels dominics res en queda, quan interessos polítics aprofitaren la desamortització per derruir-la (1835).

Des de l’inici, la seu episcopal i l’església del mar es configuren com a realitats diferents, quan la primera s’erigeix per voluntat de la noblesa catalana i la segona s’origina per iniciativa dels comerciants que miraven de cara a la mar i enfortien un sector dedicat a importar i exportar, i ben aviat atragué les classes populars que feien seu el barri de la Ribera. Gent del poble, bastaixos de capçana i pescadors oferiren les mans i la força per bastir la nova església, que fou consagrada l’agost del 1384 i ben aviat aixoplugà els gremis, veritables antecessors dels futurs sindicats. De tot això en parla l’obra de Falcones, on els autèntics protagonistes són els bastaixos i les classes populars, la gent que feren possible l’església del mar, la catedral sense bisbe titular, canonges, ni claustre, però que pertany al poble i s’aixeca amb orgull al mig de la ciutat vella.

La Basílica de Santa Maria del Mar es fa admirar i fins estimar. El 19 de juliol del 1936 fou incendiada i cremà durant onze dies. Tot l’interior fou destruït i desaparegué la rica aportació barroca de segles després; es salvaren les parets i les columnes i a l’entorn d’elles el 1967 s’inicià la reconstrucció que posà en relleu l’actual i elegant caràcter gòtic català. Per rematar la bellesa singular, i a la vegada l’espiritualitat continguda, des de fa un any, una gran creu de bronze penja de la volta central, presidint la gran nau, a la manera que ho feien les grans esglésies gòtiques. He gaudit de Santa Maria del Mar en alguns concerts extraordinaris i també en viscudes celebracions litúrgiques. Sensacional. Visitar-la –i he tingut la sort de fer-ho amb un guia excepcional– eixampla l’ànima.