Illa pionera

La llen­gua cata­lana pro­gres­sava a Menorca quan el con­reu cul­tu­ral en aquest idi­oma era eixorc en altres ter­res. Era entre finals del segle XVIII i la pri­me­ria del XIX: l’època de la Il·lus­tració. A la nos­tra illa hi havia eru­dits i acadèmics recep­tius als avenços de l’Europa de les Llums. Van fer ciència i cul­tura en català, i la van difon­dre. Aquells il·lus­trats van tre­ba­llar en el camp del conei­xe­ment i no tant en cre­ació literària. Ho va expli­car la filòloga Jose­fina Salord, de l’Ins­ti­tut Menorquí d’Estu­dis, durant la Quarta Jor­nada de la Càtedra Pom­peu Fabra-UPF. Sabem per ella que Menorca té aquest pes dins la cata­la­no­fo­nia perquè la presència britànica i fran­cesa va fer l’illa imper­me­a­ble a entre­bancs de la monar­quia espa­nyola. Unes dates i noms afi­ten l’edat d’or de la Menorca il·lus­trada: el 1769 l’his­to­ri­a­dor Joan Ramis escriu la tragèdia Lucrècia; el 1841 va morir Antoni Febrer i Car­dona, voga­dor d’una sin­gla­dura gramàtica i lexi­cogràfica devers l’horitzó pan­ca­talà. L’illa més al nord de la Medi­terrània cata­lana va ser pio­nera en una ober­tura al món com­pa­ti­ble amb la iden­ti­tat lingüística i intel·lec­tual. En els altres països cata­lans l’alta cul­tura va que­dar aïllada d’Europa i afe­blida davant la pene­tració cas­te­llana. Cent anys després, el Nou­cen­tisme va ser un esforç tardà.